Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 14,1-12
En aquell temps, el tetrarca Herodes va sentir parlar de l'anomenada de Jesús i digué als seus cortesans:
-Aquest és Joan Baptista: ha ressuscitat d'entre els morts, i per això actua en ell el poder de fer miracles.
En efecte, Herodes havia fet agafar Joan, l'havia encadenat i el tenia tancat a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Filip. Joan li deia:
-No t'és permès de conviure amb ella.
Herodes el volia fer matar, però tenia por de la gent, que considerava Joan un profeta.
El dia de l'aniversari d'Herodes, la filla d'Herodies va dansar davant els convidats, i va agradar tant a Herodes que aquest es comprometé amb jurament a donar-li el que demanés. Ella, instigada per la seva mare, digué:
-Dóna'm aquí mateix, en una safata, el cap de Joan Baptista.
El rei es va posar trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats manà que l'hi donessin, i va fer decapitar Joan a la presó. Van dur el cap en una safata, el donaren a la noia, i ella el va portar a la seva mare.
Els deixebles de Joan anaren a endur-se'n el cos i li donaren sepultura. Després ho van fer saber a Jesús.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El tetrarca Herodes, del qual es parla en aquest passatge, pertany a la mateixa dinastia de la família real dels Evangelis de la infància. Una vegada més, l'Herodes de torn té por de perdre el seu poder. El seu predecessor tenia por de la notícia que li referien els Mags i que l'Escriptura confirmava. De fet, la Paraula de Déu no deixa mai les coses com estan, demana a tots un canvi en al seva vida, en les seves actituds, en els pensaments del seu cor. L'Herodes de la infància de Jesús, per tal de conservar el seu poder va ordenar la cruel matança dels infants innocents. La defensa d'un mateix i dels propis interessos, porta fàcilment a eliminar aquells que es consideren adversaris. Per això Jesús demana extirpar des de l'arrel tot pensament violent. L'exemple d'aquesta pàgina evangèlica és eloqüent: n'hi ha prou amb un caprici per desencadenar una espiral de violència que porta a la mort. L'Evangeli subratlla que Herodes era colpit per la claredat de la paraula de Joan que el reprenia per la seva conducta dolenta. Per això, el va fer empresonar pensant que d'aquesta manera ja no sentiria més aquella veu. El Mal es revesteix de la banalitat d'un capritx per tal de silenciar la profecia. Podríem dir que això és el que passa quan els propis capritxos prevalen: no s'escolta la Paraula, els ulls s'enceguen i el mal pren la iniciativa.
La mort del Baptista va ser molt dura per Jesús. Era un advertiment també per a ell. Però Jesús no es va aturar tot i ser cada vegada més clar el camí que portava a la creu. Es tracta del camí de l'Evangeli que aquest passatge ens recorda. Hi ha una dimensió ineliminable en l'Evangeli: donar la vida pel Regne a costa de la mort. Els molts màrtirs de l'Evangeli que encara avui donen la vida, són un exemple d'aquest testimoniatge evangèlic que hem de preservar amb cura i amb admiració.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
