Memòria del Porrajmos, l'extermini dels gitanos pels nazis durant la segona guerra mundial. Memòria del beat Ceferino Jiménez Malla, màrtir gitano, mort a Espanya l'any 1936. Record de Yaguine i Fodé, dos joves de 15 i 14 anys de Guinea Conakry, morts el 1999 de fred quan estaven amagats en el tren d'aterratge d'un avió ja que volien anar a estudiar a Europa.
Pregària pels malalts a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Llegir més
Memòria del Porrajmos, l'extermini dels gitanos pels nazis durant la segona guerra mundial. Memòria del beat Ceferino Jiménez Malla, màrtir gitano, mort a Espanya l'any 1936. Record de Yaguine i Fodé, dos joves de 15 i 14 anys de Guinea Conakry, morts el 1999 de fred quan estaven amagats en el tren d'aterratge d'un avió ja que volien anar a estudiar a Europa.
Pregària pels malalts a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 14,13-21
Quan Jesús va rebre la notícia, es retirà d'allí en una barca tot sol cap a un lloc despoblat. Però així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions. Quan desembarcà, veié una gran gentada, se'n compadí i va curar els seus malalts.
Arribat el capvespre, els deixebles s'acostaren a dir-li:
-Aquest lloc és despoblat i ja s'ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar.
Però Jesús els respongué:
-No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos.
Ells li diuen:
-Aquí només tenim cinc pans i dos peixos.
Ell els digué:
-Porteu-me'ls aquí.
Llavors va manar que la gent s'assegués a l'herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n'ompliren dotze cistelles. Els qui havien menjat eren uns cinc mil homes, sense comptar dones ni criatures.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'episodi de la multiplicació dels pans és explicat sis vegades als Evangelis (dues a Mateu i Marc, i una a Lluc i Joan). És evident que havia colpit molt la comunitat dels primers deixebles, com un dels signes que millor sintetitza la missió de Jesús. El cor de Jesús no resisteix la commoció: guareix primer els malalts i després es posa a parlar amb ells. Fins al vespre. I tots l'escolten. Aquella gentada no està privada de pa, més aviat està mancada de paraules veritables sobre la pròpia vida. Per això, s'han quedat tot el dia al costat de Jesús per escoltar-lo. Veritablement: «L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu». De tota manera, el Senyor sap prou bé que l'home viu també de pa, de fet havia dit: «No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu... Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més» (Mt 6,25-35). És precisament el que té lloc en aquest passatge de la multiplicació dels pans. Els deixebles, que es pensen ser més diligents que Jesús, li diuen: «Aquest lloc és despoblat i ja s'ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar». Però Jesús els contradiu: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos». El Senyor diu això sabent el poc que hi ha a les mans dels deixebles: només cinc pans i dos peixos, així i tot els deixebles han de respondre i no fer marxar ningú. El miracle comença precisament en aquest punt: la nostra feblesa és posada amb confiança a les mans del Senyor. I és transformada en riquesa. L'evangelista subratlla l'abundància del pa: és senyal de la generositat sobreabundant de Déu. La nostra pobresa, posada en mans de Déu, es torna abundància. Ell fa forta la nostra debilitat i rica la nostra pobresa. Aquest és el significat dels dotze cistells que han sobrat: a cada deixeble, a cadascú dels dotze, li és adjudicat un dels cistells perquè senti la difícil i dolça responsabilitat de distribuir el pa que la misericòrdia de Déu ha multiplicat en les seves mans.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
