Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 14,22-36
Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. Mentrestant, la barca ja s'havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, es van esglaiar i es digueren:
-És un fantasma!
I es posaren a cridar de por.
Però de seguida Jesús els digué:
-Coratge! Sóc jo. No tingueu por.
Pere li contestà:
-Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua.
Jesús li digué:
-Vine.
Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va espantar. Llavors començà d'enfonsar-se i cridà:
-Senyor, salva'm!
A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li:
-Home de poca fe! Per què has dubtat?
Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'ell i exclamaren:
-Realment ets Fill de Déu!
(Mc 6,53-56)
Quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles van tocar terra a Genesaret. La gent d'aquell indret el van reconèixer i escamparen la notícia per tota la regió. Li van portar tots els malalts i li suplicaven que els deixés tocar ni que fos tan sols la borla del seu mantell. I tots els qui el van tocar quedaren curats.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Després de la multiplicació dels pans i dels peixos, Jesús demana als deixebles que pugin a la barca i que passin abans d'ell a l'altra riba, mentre ell acomiada la gent. Al final, quan tots (multitud i deixebles) s'han allunyat, Jesús, tot sol, puja a la muntanya a pregar. Jesús sent la necessitat d'estar amb el Pare del cel. És una lliçó decisiva per tots nosaltres: la necessitat de trobar un temps per la relació amb el Senyor. L'acció de Jesús i també la nostra, neix de la comunió amb el Pare. La fe sosté aquesta unió. Mentrestant la barca estava travessant el llac. I de cop es va girar una ventada. L'evangelista remarca que era de nit. I la nit, cada nit, sempre és plena de por. Però arriba la matinada. I Jesús s'acosta. Els deixebles el veuen caminar sobre les aigües, però no el reconeixen. La por confon les idees i la mirada dels deixebles, pensen que és un fantasma. Jesús es dirigeix directament a ells i els diu: «Coratge, sóc jo, no tingueu por!» Pere, ple de dubtes, demana a Jesús que li mani d'anar amb ell. I Jesús li diu: «Vine!». L'apòstol reconeix la veu, i rememora la invitació que va sentir per primera vegada a la riba del mateix llac i, com en aquella ocasió, deixa la barca i es dirigeix cap a Jesús. I també ell camina sobre les aigües. La resposta confiada i immediata a la crida del Senyor sempre fa miracles. Però el vent augmenta i Pere té por, comença a enfonsar-se. La desesperació li fa cridar una súplica desesperada: «Senyor, salva'm!» Jesús immediatament l'agafa per la mà. I Pere és salvat. El crit és l'origen de la pregària, una pregària senzilla, que Pere ens lliura. «Home de poca fe, per què has dubtat?», li diu Jesús amb tendresa. Més que no pas una reprovació, és una exhortació a confiar en ell més encara. De fet, el que cadascun de nosaltres necessita no és el coratge de sentir-se fort, sinó la humilitat de confiar-se a Jesús: ell no ens deixa sols i ens aparta del perill. El Senyor continua agafant-nos per la mà i puja amb nosaltres a la barca per continuar el camí en el mar de la vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
