Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 17,14-19
Així que van arribar on era la gent, un home es va acostar a Jesús, s'agenollà davant d'ell i li digué:
-Senyor, tingues pietat del meu fill, que és epilèptic i pateix molt: sovint cau al foc o a l'aigua. L'he portat als teus deixebles, però no l'han pogut curar.
Jesús digué:
-Generació descreguda i esgarriada! Fins quan hauré d'estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me el noi aquí.
Aleshores Jesús increpà el dimoni, que va sortir del noi, i el noi quedà curat des d'aquell mateix moment.
Quan van ser sols, els deixebles anaren a trobar Jesús i li preguntaren:
-Per què nosaltres no l'hem pogut treure?
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Un home es va acostar a Jesús demanant clemència pel seu fill. El dolor sovint es converteix en un crit de pietat perquè és insuportable, tant per qui el pateix com pels qui han d'ajudar els éssers estimats que se'n veuen afectats. El jove no és amo de si mateix, com tants joves que cauen sovint, presoners de dependències que els fan incapaços de controlar-se. El pare, no volent molestar el Mestre, havia portat el seu fill als deixebles, amb l'esperança que fossin capaços de guarir-lo. Però no se'n van sortir. Jesús, abans de fer res, exclama lamentant-se: «Generació descreguda i esgarriada! Fins quan hauré d'estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar?» Aquestes paraules són un retret a una generació que recorre a ell per a rebre guaricions, però no accepta participar en el projecte d'amor del Pare. De totes maneres li porten, immediatament, el noi. I n'hi ha prou amb una paraula: «Jesús increpà el dimoni, que va sortir del noi, i el noi quedà curat des d'aquell mateix moment». Els deixebles, en veure el miracle, van restar avergonyits i meravellats alhora. I quan es queden sols amb ell, li demanen una explicació preguntant-li per què ells no han pogut curar el noi. Jesús respon molt clarament dient que és a causa de la seva poca fe. N'hi hauria hagut prou només amb una mica, petita com un gra de mostassa per realitzar el miracle. Ni les paraules ni les tècniques alliberen els homes dels mals esperits, sinó l'amor de Déu, la veritable i única força dels deixebles. Les paraules de Jesús revelen que els deixebles no havien tingut prou fe i havien buscat la força en una altra cosa. Amb quina facilitat també nosaltres confiem en les capacitats personals o en el poder d'aquest món! Jesús explica que la força dels deixebles resideix totalment en la fe, encara que sigui petita: «només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta muntanya: "Trasllada't d'aquí cap allà", i s'hi traslladaria». A partir d'aquest fracàs, Jesús obre als deixebles un futur ple d'esperança: «Res no us seria impossible». El Senyor continua actuant en el món i en la història a través dels seus deixebles.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
