Memòria de sant Mateu apòstol i evangelista. Llegir més
Memòria de sant Mateu apòstol i evangelista.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 9,9-13
Mentre se n'anava, Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, assegut a la taula de recaptació d'impostos, i li digué:
-Segueix-me.
Ell s'aixecà i el va seguir.
Més tard, mentre era a taula a casa seva, van acudir-hi molts publicans i altres pecadors i es posaren a taula amb Jesús i els seus deixebles. Quan els fariseus ho veieren, preguntaren als deixebles:
-Per què el vostre mestre menja amb els publicans i els pecadors?
Jesús ho va sentir i digué:
-El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Església celebra avui la festa de sant Mateu, apòstol i evangelista. El primer dels quatre Evangelis porta el seu nom. Era recaptador d'impostos, un ofici mal vist pels seus conciutadans perquè cobrava els impostos per compte del governador romà. Jesús, mentre camina pels carrers de Cafarnaüm, el veu i, en comptes de passar de llarg mirant-lo amb menyspreu com feien molts d'altres, s'atura i el crida: «Segueix-me!» Només amb aquesta sola paraula, potser insignificant però plena de força, Mateu «s'aixecà i el va seguir». Per a Jesús, vista la mala reputació dels cobradors d'impostos, no importa la condició en què un es troba per a ser deixeble seu. En la crida de Jesús hi ha un misteri d'amor marcat per la gratuïtat absoluta. La intuïció d'aquest amor fa que Mateu s'aixequi del seu seient per seguir el Mestre. A partir d'aquest moment la vida de Mateu canvia totalment. El papa Francesc ha escollit com a lema seu una frase que un Pare de l'Església, Beda el Venerable, va utilitzar per descriure la força d'aquesta crida: «Miserando atque eligendo», «mirant-lo amb misericòrdia el va escollir». Aquella crida va ser fruit de la misericòrdia. I Mateu, que ja no s'asseu més a cobrar impostos, és un deixeble que crida els pecadors a fer festa junts al voltant de Jesús. El món -és dura la reacció dels fariseus- no comprèn què està passant, però aquesta és, precisament, la novetat de l'Evangeli que desconcerta la majoria: tothom, sense que ningú en sigui exclòs, pot ser tocat en el cor i canviar de vida, començant pels pecadors. Jesús, davant l'objecció als deixebles, respon: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts». I, reprenent Osees, afegeix: «El que jo vull és amor, i no sacrificis». Mateu, a través de l'Evangeli que porta el seu nom, continua recordant-nos la centralitat de la Paraula de Déu en la nostra vida: escoltem-la, com va fer Mateu, i posem-nos també nosaltres a seguir Jesús, per participar ja des d'ara en la realització del Regne de Déu a les nostres ciutats .
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
