Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 11,42-46
"Però ai de vosaltres, fariseus, que pagueu el delme de la menta, de la ruda i de qualsevol llegum, però deixeu de banda la justícia i l'amor de Déu! Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre.
"Ai de vosaltres, fariseus, que us agrada d'ocupar els primers seients a les sinagogues i que la gent us saludi a les places!
"Ai de vosaltres, que sou com sepulcres que no es veuen, i la gent, sense saber-ho, hi passa pel damunt!
Un mestre de la Llei li digué:
-Mestre, amb això que dius ens ofens també a nosaltres.
Jesús respongué:
-Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Un mestre de la Llei, escoltant les dures paraules de Jesús contra el ritualisme farisaic, contraposa que d'aquesta manera l'ofèn també a ell i al seu grup. És la reacció de qui es vol defensar a si mateix i les seves conviccions sense sentir la necessitat de canviar, de comprendre més profundament allò que la predicació de Jesús demana. Es conformen amb la norma i les pràctiques externes sense copsar la substància i l'esperit de l'aliança que Déu i Israel havien establert. Més endavant l'apòstol Pau escriurà als corintis: «la lletra mata, però l'Esperit dóna vida» (2Co 3,6). La Paraula de Déu, escriu l'autor de la Carta als Hebreus, és com una espasa de doble tall que penetra fins a la medul·la i no deixa indiferent, no beneeix els comportaments humans sense deixar senyal, no penetra en el cor sense tallar tot allò que obstaculitza o, encara pitjor, que porta a la destrucció. La Paraula és una força saludable i bona que canvia el cor. Jesús posa en evidència el pecat dels fariseus i dels mestres de la Llei que es comporten falsament, mentre són mirats amb respecte per la gent perquè busquen en ells una guia, una orientació. D'aquí prové la severitat del judici de Jesús. La gent es confia, cerca, demana ajuda a aquells que «apareixen» com a guies, deixant de banda però l'essencial, «la justícia i l'amor de Déu!» És cert que paguen la seva quota al temple, es deixen fascinar pels honors en les sinagogues, però en realitat són com «sepulcres», és a dir homes buits i morts interiorment. Amb la seva freda exigència, carreguen pesos excessius sobre les espatlles de les persones, però ells ni els volen ni els saben portar. Aquesta falsedat, aquestes dues cares, aquesta manera de ser enganyosa és condemnada severament per Jesús. Els «Ai de vosaltres» dirigits als fariseus són una advertència per tots nosaltres quan ens erigim en jutges sense misericòrdia, en amos sense escrúpols i sense dubtes, aprofitant la bona fe d'aquells que busquen germans i germanes als quals confiar-se per créixer en la vida espiritual. La misericòrdia és la mesura sense límits que el Senyor demana a tots els seus deixebles.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
