Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 12,1-7
Mentrestant, la gent s'havia aglomerat a milers, fins al punt que es trepitjaven els uns als altres. Jesús començà a dir primer als seus deixebles:
-Guardeu-vos del llevat dels fariseus, que és la hipocresia. No hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Per això, tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats.
"A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més. Jo us faré veure qui heu de témer: temeu aquell qui, després de prendre la vida, té poder de tirar a l'infern. Us ho asseguro: a aquest sí que l'heu de témer. ¿No es venen cinc ocells per dues monedes? Doncs bé, Déu no n'oblida ni un de sol. Més encara, fins i tot els cabells us té comptats. No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El fragment evangèlic parla dels milers de persones que s'aplegaven al voltant de Jesús fins al punt que «es trepitjaven els uns als altres». Eren homes i dones necessitats de consol i cercaven una vida millor. Jesús, veritable bon pastor, els alerta sobre els falsos pastors o, millor dit, del llevat de la hipocresia que feia insuportable i perillós el guiatge dels fariseus. Arribarà el moment -diu solemnement Jesús- en el qual tot això es veurà a plena llum i apareixerà el buit i la tristesa de qui ha construït la seva existència amb un cor sense amor i sense misericòrdia però amb una actitud plena d'orgull i d'amor només per si mateixos. Ben diferent ha de ser el comportament dels deixebles que escolten i segueixen l'autèntic pastor i mestre. Jesús introdueix aquí una distinció preciosa. El cos pot morir, però existeix un «després». El deixeble és cridat a reflexionar sobre aquest «després». El «després» -suggereix Jesús- va lligat al «cor» és a dir a la vida interior, el lloc on s'esdevé l'encontre amb Déu, o bé -i seria una elecció dramàtica- l'encontre amb qui pot «tirar a l'infern». En les paraules de Jesús no hi ha cap menyspreu del cos; només cal veure quantes guaricions ha fet! Però no hi ha cap dubte que la cura que posem en la conversió del cor és ben poca cosa si l'equiparem a la que tenim pel nostre cos, pel nostre benestar individual. Jesús ens recorda que el Pare del cel té cura de nosaltres molt més que dels ocells, i té comptats els cabells del nostre cap. Tinguem cura del cor i del seu creixement en l'amor. És una urgència que els cristians han de viure per la seva pròpia salvació, però és també un testimoni preciós que han de mostrar a un món que posa el benestar individual i material per damunt de tota altra cosa.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
