LA PREGÀRIA CADA DIA

Litúrgia del diumenge
Paraula de déu cada dia

Litúrgia del diumenge

Memòria de la Presentació de la Mare del Senyor al Temple. Aquesta festa, nascuda a Jerusalem i celebrada també a l'Orient, recorda alhora l'antic temple i l'ofrena al Senyor que Maria va fer de la seva vida. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Litúrgia del diumenge
Diumenge 21 de novembre

Memòria de la Presentació de la Mare del Senyor al Temple. Aquesta festa, nascuda a Jerusalem i celebrada també a l'Orient, recorda alhora l'antic temple i l'ofrena al Senyor que Maria va fer de la seva vida.


Primera Lectura

Daniel 7,13-14

Després, tot mirant aquella visió nocturna, vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d'home; arribà fins a l'ancià carregat d'anys, el van presentar davant d'ell i li van donar el poder, la glòria i la reialesa. La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge; el seu poder és etern, no passarà mai; el seu regne no es desfarà.

Segona Lectura

Apocalipsi 1,5-8

i de part de Jesucrist, el testimoni fidel, el primogènit dels qui retornen d'entre els morts, el sobirà dels reis de la terra.
Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang, i ha fet de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare. A ell sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén.
Mireu, ve enmig dels núvols, i tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells qui el van traspassar; tots els pobles de la terra faran grans planys per ell. Sí! Amén!
Jo sóc l'alfa i l'omega, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ve, el Déu de l'univers.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 18,33-37

Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:
-¿Tu ets el rei dels jueus?
Jesús contestà:
-¿Surt de tu, això que preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?
Pilat replicà:
-Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?
Jesús contestà:
-La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí.
Pilat li digué:
-Per tant, tu ets rei?
Jesús respongué:
-Tu ho dius: jo sóc rei. Per això he nascut i per això he vingut al món: per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Amb la festa de Crist, rei de l'univers, acaba l'any litúrgic. L'Evangeli presenta Pilat que es dirigeix a Jesús i li pregunta: «Tu ets rei?». «Tu ho dius: jo sóc rei», respon Jesús i afegeix: «Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat». L'afirmació de Jesús és solemne i dramàtica alhora. Precisament aquesta afirmació sobre la seva reialesa farà que Pilat el lliuri als grans sacerdots per a ser crucificat. El governador va voler que aquesta condemna fos escrita en un rètol per a ser posat a la creu: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus».
Als nostres ulls humans Jesús es presenta certament com un rei ben estrany: té una creu per tron, la seva corona és una corona d'espines i la seva cort la constitueixen dos lladres crucificats amb ell. Sota la creu només hi ha, plens de dolor, unes quantes dones i un noi. Tot i això, aquesta és la imatge que sempre ha marcat totes les comunitats cristianes. La creu és a totes les esglésies i es fa especialment present quan els cristians són perseguits, atacats fins a ser assassinats. Davant la sobirania del mal, som convidats a alçar la mirada vers la creu de Jesús i contemplar el seu poder reial.
L'Evangeli ens diu que des de la creu el príncep del mal és derrotat. Des de la creu Jesús allibera els homes del domini del pecat i la mort. L'apòstol Pau va transmetre aquesta convicció a totes les Esglésies, conscient de l'escàndol que provocaria: «nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als pagans, una insensatesa» (1Co 1,23). Des de la creu Jesús exerceix el seu poder reial. Des de l'amor que porta a donar la vida pels altres, el mal es derrotat. Des d'un amor com aquest comença el nou regne, el nou món de pau. Jesús ho ha dit moltes vegades als deixebles durant els tres anys que ha estat amb ells. I una mica abans de morir, després d'haver presenciat en silenci una baralla entre ells sobre qui era el primer, els va donar aquesta lliçó d'humilitat i de servei: «Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors. Però vosaltres no heu de ser pas així» (Lc 22,25-26). Ell mateix és el primer a donar-ne exemple: «com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom» Mt 20,28). I sobre la creu es realitza el rescat. De la creu de Jesús va començar ja de manera immediata una vida nova: un lladre va trobar la salvació pregant al crucificat que tenia al costat, una mare anciana i un jove deixeble van rebre una nova existència de les paraules del crucificat, dos homes bons però atemorits i resignats, Josep d'Arimatea i Nicodem, van rebre de la creu la força per mostrar públicament pietat per aquell just que havia estat tan injustament assassinat. L'amor que brolla de la Creu de Jesús va empènyer els deixebles a acollir-se els uns als altres i a comprometre's per construir un món més humà i més just a partir de la commoció immensa pel crucificat.
Aquesta festa de Crist Rei ens indica l'amor reial que transforma el cor dels homes i la vida del món. Reunim-nos al voltant d'aquest rei, feble i pobre. D'ell, del crucificat, brolla la salvació per a tots els homes. I, amb les paraules de l'Apocalipsi, diem-li: «A tu, Senyor, que ens estimes i ens has alliberat dels nostres pecats amb la teva sang, que has fet de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el teu Pare, et sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén».

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.