Evangeli segons sant Mateu - Les paraules de la Creu

PascuaSemana Santa

Comparteix-Ho

I estació

La foscor d'un condemnat (Mt 26,31-46)

 

Llavors Jesús els digué: «Aquesta nit, davant el que em passarà, tots vosaltres fallareu, perquè diu l'Escriptura: Mataré el pastor, i es dispersaran les ovelles del ramat. Però quan hauré ressuscitat aniré davant vostre a Galilea». Pere li va contestar: «Ni que tots fallin, jo no fallaré pas». Jesús li digué: «T'ho asseguro: aquesta mateixa nit, abans no canti el gall, m'hauràs negat tres vegades». Llavors Pere li diu: «Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré». I tots els altres deixebles digueren el mateix. Llavors Jesús va arribar amb els deixebles en un terreny anomenat Getsemaní, i els digué: «Seieu aquí mentre vaig allà a pregar». Va prendre amb ell Pere i els dos fills de Zebedeu, i començà a sentir tristor i abatiment. Llavors els digué: «Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi». S'avançà un tros enllà, es prosternà amb el front a terra i pregava dient: «Pare meu, si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols». Després va cap als deixebles i els troba dormint. Diu a Pere: «Així, doncs, ¿no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi? Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble». Se n’anà per segona vegada i va pregar dient: «Pare meu, si aquesta copa no pot passar lluny sense que jo la begui, que es faci la teva voluntat». Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Els deixà i se'n tornà a pregar per tercera vegada, dient les mateixes paraules. Llavors va cap als deixebles i els diu: «Dormiu ara i reposeu! S'acosta l'hora, i el Fill de l'home serà entregat en mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és aquí.»

 

A la nit, a la perifèria de la ciutat de Jerusalem, hi ha un home que no reposa: està desvetllat i sense dormir. Als seus amics, abans d'allunyar-se'n, els ha dit el que sent: «Sento a l'ànima una tristor de mort». Realment, al seu davant hi ha el fantasma de la mort. L'odi que fa temps l'envolta, ja des de la Galilea, ha esdevingut una conjuració; i un dels dotze, anomenat Judes Iscariot, un dels seus amics, s'ha posat d'acord per una recompensa de trenta denaris amb els summes sacerdots. És el preu de la seva col·laboració. De fet, diu l'Evangeli, des d'aquell moment cercava l'ocasió de trair-lo. I Judes, com hem vist durant la cena, és allà, al costat de Jesús, malgrat que ja ha donat la seva adhesió a la conjuració.

Jesús, per salvar-se, podria anar-se'n de Jerusalem i refugiar-se en una altra banda; d'aquesta manera podria trobar com escapar-se de la conjuració que està a punt d'esclatar. Se'n podria anar, agafar aquell camí que va de Jerusalem a Jericó, on havia situat l'encontre amb el Bon Samarità: l'encontre del Bon Samarità amb l'home mig mort. Per aquell camí arribaria a una zona deserta i llunyana, on Joan Baptista havia predicat. Fugint de Jerusalem potser se salvaria. Però no ho fa. No ho va fer.

«No està bé que un profeta mori fora de Jerusalem». Un profeta ha de dir alguna cosa durant la Pasqua, durant aquell temps especial que és el pas de la Pasqua. Jesús és a Jerusalem per manifestar a tothom el seu Evangeli. El volen matar per això. Potser, si hagués fugit, haurien estat igualment contents. Haurien pogut dir que era un fals profeta, un xerraire com tants d'altres. Però Jesús no vol trair el seu Evangeli i els seus amics. Es queda i ofereix la seva vida, sense cercar de salvar-se ell mateix.

Jesús no se'n va anar fora de Jerusalem, sinó que es va quedar a la ciutat: anar-se'n volia dir renunciar al centre, al motiu fonamental pel qual havia viscut. No és qüestió d'heroisme: el mateix Pau fuig de Damasc, despenjant-se per la muralla, Jesús ha de donar a tothom la seva bona notícia. Les multituds ho esperaven. Per això Jesús es queda a Jerusalem i així, una nit, el trobem a penes algun centenar de metres enfora de les muralles, en un jardí, des d'on es veu la ciutat, quan s'apaguen els llums i domina la foscor. ¿Què prepara aquella foscor per a Jesús? De nit les coses perden les seves dimensions, es tornen més grosses, les amenaces es tornen més concretes, com fantasmes. Tot passa en la solitud, perquè Jesús està molt sol.

«Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi», demana Jesús als seus amics. Però, quantes coses els havia dit! I ells s'havien acostumat a la seva manera de parlar. Potser pensaven que exagerava, que les seves reflexions eren excessives. Per a ell qualsevol petit problema, un gra de llavor, es tornava una cosa gran: tota discussió esdevenia un drama. Llavors els deixebles s'havien acostumat, amb una mica de murrieria, a no prendre's massa seriosament el que ell deia. Sentia a la seva ànima una tristor de mort: «Segur que exagera!», devien haver pensat. I es van posar tots a dormir, segurs que Jesús havia estat excessiu. El Mestre era excessiu. Treballava de dia, i de nit no dormia gaire. Els darrers temps, a més, veia perills pertot arreu, tot moment el sentia com a dramàtic. Quantes vegades, tot i que els fes un mica de vergonya, potser havien pensat: «Haurem de prendre una mica de temps per a nosaltres», «ens haurem de distreure una mica». Jesús parlava, però algunes vegades les paraules són com la pluja, que no amaren l'interior i es queden a fora.

Els ulls dels deixebles s'havien tomat pesants i hi havia raons per al seu cansament. Jesús es va quedar sol: com més hi pensava més estava convençut que aquella era la seva darrera nit, com a home lliure, com a vivent. Ningú no el consolava. Ja l'havien abandonat completament i l'amic —aquell qui fins ahir caminava amb ell— l'estava traint. Un altre amic, Pere, estava dormint. «Pare meu, si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi». Jesús no vol ; morir. Vol viure. És com un condemnat a mort que sent l'amor profund per aquesta vida que li serà arrencada. Recorda la seva terra, la Galilea, la seva gent, els seus amics. Pensa en el treball que encara havia de fer, en els seus deixebles que són encara tan fràgils, si aconseguiran tirar endavant el seu Evangeli. Li vénen al pensament aquelles multituds que el cerquen. «Que aquesta copa s'allunyi de mi», diu.

La seva pregària no dubta de l'amor de Déu, a qui anomena Pare. Aquella nit, més encara, en la gran solitud d'aquella nit, l'única cosa certa és l'amor del Pare: «Pare meu, si aquesta copa no pot passar lluny sense que jo la begui, que es faci la teva voluntat». Jesús repetí aquesta pregària tres vegades, i després s'alçà, s'acostà als deixebles i va veure que la seva gran amistat, el seu desig de morir per ell, s'havien esvaït en un gran son. Ara Jesús està sol: amics i enemics l'han deixat. No és lluny d'aquell jardí el començament del camí de Jericó, per fugir d'allò que l'espera. Però Jesús s'aixeca, no se'n va. Es gira de cara a Jerusalem, sent passes: «El qui em traeix ja és aquí».

 

 

II estació

Amic en la nit de violència (Mt 26,47-58)

 

Encara Jesús parlava quan va arribar Judes, un dels Dotze. L'acompanyava molta gent, armada amb espases i garrots, que venia de part dels grans sacerdots i dels notables del poble. El qui el traïa els havia donat aquest senyal: «El qui jo besaré: deteniu-lo». Tot seguit es va acostar a Jesús i li digué: «Salve, rabí!» i el besà. Jesús li digué: «Company, estigues pel que has de fer». Llavors s'abraonaren sobre Jesús i el detingueren. Però un dels qui anaven amb ell desembeinà tot seguit l'espasa i, d'un cop, tallà l'orella al criat del gran sacerdot. Jesús li diu: «Toma l'espasa a la beina, que tots els qui empunyen l'espasa, per l'espasa moriran. ¿Et penses que no puc demanar ajut al meu Pare? Ara mateix m'enviaria més de dotze legions d'àngels. Però llavors, ¿com es complirien les Escriptures, segons les quals cal que sigui així?» En aquella mateixa hora, Jesús digué a la gent: «Heu sortit a agafar-me armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia m'asseia al temple per ensenyar i no em vau detenir. Però tot això ha passat perquè es complís el que hi ha escrit en els llibres dels Profetes». Llavors tots els deixebles l'abandonaren i fugiren. Els qui havien detingut Jesús se'l van endur a casa de Caifàs, el gran sacerdot, on s'havien reunit els mestres de la Llei i els notables. Pere el seguia de lluny, fins que va arribar al pati de la casa del gran sacerdot. Hi entrà i s'assegué amb els guardes per veure quin seria el desenllaç.

 

Els seus dormen, demostrant que no són ni tan bons ni tan amics. Arriben els qui anaven armats amb espases i garrots. Han vingut a prendre'l tots armats d'espases i de garrots, com si es tractés d'un malfactor; en realitat tenen por d'ell, com si fos un delinqüent. I tanmateix li haurien pogut posar les mans a sobre a plena llum del dia; però tenien por, perquè potser hi hauria hagut alguna revolta. Van a prendre'l de nit, amb la traïció i amb les armes. És un comportament vil: anar a detenir de nit, a traïció, armats, un home pobre, innocent, inofensiu. ¿Què podem respondre?

Entre aquesta gent sense nom, que no coneixem, gent de Jerusalem, de qualsevol lloc o poble del món —podria ésser avui la gent que surt del metro o la gent que assisteix a un procés—, entre aquesta gent hi ha un deixeble de Jesús: Pere. L'hem reconegut, no es diferencia dels altres per la manera de vestir, es un com els altres, com nosaltres: vesteix amb la indumentària de la seva gent i es mou com ells.

Hem trobat en realitat tres deixebles de Jesús: Pere, un altre que es va treure l'espasa, i Judes. Tots tres han estat al seu costat, l'han escoltat, han parlat amb ell. Judes es volia salvar ell mateix, era murri, potser se sentia més murri que Jesús. No hi era aquella nit a dormir al ras a l'hort de les oliveres. Amb un bes el traeix. El tercer, del qual no ens han donat el nom, sembla el millor, el més coratjós, i es treu l'espasa per defensar Jesús. Però ¿es pot defensar Jesús només en un moment de coratge? O més aviat, ¿la fidelitat dura una vida i no només una hora, ni que sigui una hora d'heroisme, un bon moment de generositat?

Jesús s'ha envoltat de persones que no valen gran cosa, que no tenen res d’especial, com molts de nosaltres. S'ha fet amic d'aquesta pobra humanitat, tan mediocre, que viu una hora de coratge i després una vida de porucs. Un dels qui estaven amb ell, quan veu que li posen les mans a sobre, té un moviment de ràbia; es treu l'espasa i colpeix un dels qui havien anat a detenir-lo. Calia resistir, segons ell, a aquella prepotència davant d'un home indefens, pur i innocent. «Toma l'espasa a la beina, que tots els qui empunyen l'espasa, per l'espasa moriran. ¿Et penses que no puc demanar ajut al meu Pare? Ara mateix m'enviaria més de dotze legions d'àngels», diu Jesús. «Torna l'espasa a la beina». Jesús, angoixat encara fa uns moments, mostra ara una força serena. Ha pregat el Pare. Aquella espasa, que s'alça per defensar-lo, en realitat l'ofèn, No necessita l'espasa o la violència dels homes: la violència no defensa mai i ofèn sempre. L'ofèn a ell; ofèn també els qui l'usen. Per a Jesús, no hi ha cap enemic que puguem ofendre. Tampoc Judes no és cap enemic per a ell: «amic» —l'anomena així quan el veu. L'actitud de Jesús amb Judes és una icona de l'amistat i de la no-violència més enllà de tot. «Hauria pogut escollir —diu de fet a aquell deixeble fogós— una violència molt superior a la d'una espasa o d'un garrot». Però ha escollit el camí de l'amor. ¿Com podria, doncs, beneir una espasa que mata? ¿Per què alçar l'espasa per defensar-lo? ¿Es pot dir que hi ha una violència bona? L'estan tractant com un malfactor, amb espases, amb garrots, vinguts de nit per capturar-lo. ¿Per què no se li van acostar mentre era al temple per parlar-li, per dir-li les seves objeccions, les seves crítiques, les seves dificultats? ¿Per què no li han parlat de dia i han vingut de nit amb l'espasa? Han tingut por de parlar-li. Han tingut por de la seva paraula. De la por neix la violència i ara vénen armats a detenir-lo.

Però el troben serè, prompte com sempre a parlar amb ells i a discutir. Tanmateix està decidit a no defensar-se com es defensen la majoria en aquest món. Però això és follia per als deixebles: «Abandonar-se a les seves mans!» És una bogeria: no defensar-se, no alçar la veu, no empunyar l'espasa. Anomena amic Judes, refusa l'espasa i no fuig. La follia de Jesús sembla excessiva als seus deixebles que veuen com s'ofereix com una víctima als seus enemics. És realment un comportament sense sentit: «Llavors tots els deixebles l'abandonaren i fugiren».

 

 

III estació

Jesús al palau (Mt 26,59-67)

 

Els grans sacerdots i tot el Sanedrí buscaven una falsa declaració contra Jesús per condemnar-lo a mort, però no en van trobar cap, tot i que es van presentar molts falsos testimonis. Finalment se'n presentaren dos que van declarar: «Aquest va dir: "Puc destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies"». Llavors el gran sacerdot s'aixecà i va dir a Jesús: «¿No contestes res? ¿Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?» Però Jesús callava. El gran sacerdot li digué: «Et conjuro pel Déu viu que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu!» Jesús li respon: «Tu ho has dit. Us ho asseguro: des d'ara veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós i venint sobre els núvols del cel». Aleshores el gran sacerdot s'esquinçà els vestits exclamant: «Ha blasfemat! ¿Per què necessitem més testimonis? Ara mateix acabeu de sentir la blasfèmia. ¿Què us en sembla?» Ells respongueren: «Mereix pena de mort!» Llavors es posaren a escopir-li a la cara i a donar-li cops de puny. Altres li pegaven bufetades.

 

 

 

 

Els qui havien arrestat Jesús eren pobra gent guiada pels escribes i pels ancians del poble. Jesús no els havia tractat d'enemics: no havia tractat ni tan sols Judes d'enemic. Una vegada havia dit als seus deixebles i a la gent: «Jo us dic que no us oposeu al dolent; més encara, si algú et pega a la galta dreta, presenta-li l'altra; a qui et vol portar a judici per prendre't la túnica, deixa-li també el mantell, i si algú t'obliga a fer una milla amb ell, fes-n'hi dues».

Ni tan sols dues milles separaven aquell jardí on Jesús havia estat arrestat, del palau del summe sacerdot on es va deixar portar dòcilment. I aquí, en aquest palau, l'espectacle era vergonyós. Aquells homes de religió, amb una malícia que només certs homes de religió o de lleis saben tenir, cercaven falsos testimonis per condemnar-lo a mort. No faltaven persones que s'oferissin a fer aquest paper: se'n van presentar molts, de falsos testimonis. I el summe sacerdot els interrogava directament ell mateix. En aquella autoritat s'hi veu el poder religiós atrapat entre la multitud i els romans: tenia por de Jesús i de la seva paraula. Però davant d'aquest espectacle de trafiques, de falsos testimonis, de conjuració, Jesús estava en silenci. Llegim a l'Evangeli: «Jesús callava». Callava davant de la sordesa profunda i de la malícia. El seu silenci és més clar que moltes paraules: callava davant de la violència de les paraules, davant dels falsos testimonis.

Jesús respon a una sola pregunta («Et conjuro pel Déu viu que ens diguis si tu ets el Messies, el fill de Déu!»). No podia no respondre aquí amb el silenci. Això era el seu Evangeli. Havia de respondre i ho fa amb breus paraules: «Tu ho has dit». Aquesta resposta manifestava una ingenuïtat terrible. En el fons, aquell vell i aquell sanedrí volien precisament aquesta resposta. Quan la senten, es posen d'allò més contents: «Vet aquí, és reu de mort, és culpable». Criden tots a cor davant d'una confessió tan espontània. Per a Jesús, era la confessió de l'Evangeli: «Sóc el Fill de Déu». Però per al sanedrí, era la confessió que servia per condemnar-lo a mort.

Un Déu, que s'ha fet tan proper als homes, que s'ha fet fill d'una dona, que ha habitat la nostra terra, que ha parlat la nostra llengua, és una blasfèmia. Resulta una blasfèmia per a qui no comprèn la paraula de Déu, per a l'orgull, per a la religió de si mateix, sense amor. Per això tenen por d'ell, perquè parla segons la Paraula de Déu.

L'Evangeli de Jesús és una paraula de vida, però en aquest cas, per a ell, esdevé una paraula de mort. I aleshores les mans de la mort cauen sobre d'ell amb satisfacció: amb bufetades, amb escopinades, amb garrotades, amb insults. Comença a sentir la fredor de la mort. Darrere la seva faç veiem una llarga filera d'altres homes torturats, enganyats en falsos processos, encerclats. Veiem els condemnats a mort, els perseguits, la gent que no té esperança d’arribar a demà. Veiem els homes sols en la nit que esperen que es compleixi el seu destí. A la cara d’aquells homes que pateixen i sofreixen, a la cara d’aquells que han sentit sobre seu les mans de la mort, hi ha un tret de la faç de Jesús. Hi ha una semblança amb ell. És ell qui és colpit juntament amb ells. Les mans de la mort els cauen a sobre: però ¿de qui són aquestes mans?, ¿quantes són aquestes mans, i qui és que les mou? Li diuen: «Endevina, qui és que t'ha pegat?». Hem d'endevinar, de comprendre quines responsabilitats hi ha realment en la mort del Senyor Jesús i entorn de la mort d'aquells qui se li assemblen.

 

 

IV estació

L'home es torna infant (Mt 26,69-75)

 

Mentrestant, Pere s'estava assegut a fora, al pati. Se li va acostar una criada i li digué: «Tu també hi anaves, amb Jesús, el Galileu». Però ell ho negà davant de tothom: «No sé de què parles». Quan Pere sortia cap al portal, una altra criada el veié i digué als qui eren allí: «Aquest anava amb Jesús, el Natzarè». Pere ho tomà a negar tot jurant: «No conec aquest home». Poc després, els qui eren allí es van acostar a Pere i li digueren: «És veritat que tu també ets d'ells; si fins i tot se't nota per l'accent amb què parles!». Llavors es posà a maleir i a jurar dient: «Jo no conec aquest home!» A l'instant va cantar el gall. Pere es va recordar d'allò que Jesús li havia dit: «Abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades». I així que va ser fora va plorar amargament.

 

 

 

 

Pere era a fora, no veia Jesús. S'estava al pati del palau del summe sacerdot. Havia dormit al jardí de les oliveres. Jesús havia dit a ell i als altres: «No heu estat capaços de vetllar una sola hora amb mi». Però havia dormit igualment. Aquell son expressava la poca importància que donava a les paraules de Jesús. Però després, després de l'arrest, s'havia esverat i s'havia posat a seguir-lo fins al palau del summe sacerdot, per veure com acabaria tot allò. No l'havia abandonat del tot, perquè bé o malament estava molt lligat amb ell. «Seguiu-me, us faré pescadors d'homes», els havia dit Jesús a ell i a Andreu a la vora del mar de Galilea. I Pere el seguia, però de lluny. No el volia perdre de vista, però no volia tampoc que el confonguessin amb ell. És una opció a mitges, la de Pere, el primer de tants cristians que fan com ell: segueixen de lluny estant. De primer amb la son i després amb la distància, preferia no quedar implicat amb ell. I tanmateix existia un lligam; i llavors «s'estava a fora, assegut al pati». Fa impressió la diferència. Es decideix sobre la mort de Jesús, i justament Jesús calla. Pere, en canvi, parla, parla molt, massa, només perquè té por que el relacionin massa amb ell.

«Tu també hi anaves, amb Jesús», diu una criada. «També aquest anava amb Jesús», diu una altra criada. Després els qui eren per allà se li posen al voltant: «Fins i tot se't nota per l'accent amb què parles!» Sembla que sigui impossible de seguir de lluny, el volen acorralar a una opció, dient a tothom aquell lligam que Pere vol conservar només en el cor. I llavors Pere s'esvera de debò, comença a imprecar i jura: «Jo no conec aquest home!» Repeteix tres vegades aquesta frase per tallar definitivament el lligam amb Jesús. Resulta arriscat fins i tot seguir des de lluny. Pere té por. Però aquesta és també la història de les nostres pors. És la història de la por d'ésser massa diferents, massa galileus, massa amics de Jesús el galileu. I llavors, quan es té dintre tanta por i tan poca confiança, basta la veu d'una criada per infondre terror.

Si es tractés de qualsevol relació normal d’amistat, si es tractés de l'adhesió a un partit, a una força política, a un grup, la història s'acabaria en aquell pati, amb aquella traïció. Però no s'acaba. Un gall canta i llavors el poruc de Pere es recorda del que Jesús li havia dit: «Aquesta nit, abans que el gall canti, em negaràs tres vegades». Pere, que es coneixia poc ell mateix, que tenia poc en compte la pròpia feblesa i la pròpia por, li havia contestat amb paraules fortes i de fanfarró: «Ni que hagués de morir amb tu, no et negaré». Després d'haver renegat, quan ni tan sols l'amenaçaven de mort, sinó que només el volien acorralar, es recorda de les paraules de Jesús.

La cosa més bella, més veritable, més humana que cadascú de nosaltres pot trobar és la paraula de Jesús. L'Evangeli ens fa entrar en nosaltres mateixos i ens fa plorar amargament de vergonya per la por davant de la creu de Jesús i pel temor que ens confonguin amb ell. Qui té en ell mateix la paraula de Jesús no esdevindrà mai inhumà fins al fons: recordarà. Aquesta paraula et desvetlla de la follia i de l'embriaguesa i et fa retrobar amb tu mateix.

El record li eixampla el cor, ofegat per la por i per la sensació d'haver traït. Així Pere se sent menys preocupat per la gent del voltant i menys oprimit per la seva por. Surt fora, a l'exterior, no aguanta més i plora amargament. Ja no és l'heroi, el fort, l'home dur de primera hora del vespre. Però tampoc no és ja l'home aterrit al mig del pati, el poruc. És ell mateix i plora fort, per ell mateix, per Jesús, per aquella situació absurda i injusta, com un infant. Pere s'ha tomat un infant: «Feliços vosaltres que ara ploreu», havia dit Jesús.

 

 

V estació

Judes deixat sol (Mt 27,3-10)

 

Aleshores Judes, el qui l'havia traït, quan veié que l’havien condemnat, es penedí del que havia fet. Va retornar les trenta monedes de plata als grans sacerdots i als notables, i els digué: «He pecat entregant a la mort un innocent». Però ells li contestaren: «I a nosaltres què ens importa? Això és cosa teva!» Ell va llençar les monedes al santuari i sortí. Se'n va anar i es va penjar. Els grans sacerdots recolliren les monedes tot dient-se: «No és permès de tirar-les al tresor del temple, perquè són preu de sang». Llavors van prendre l'acord de comprar amb aquells diners el Camp del Terrisser per sepultar-hi els forasters. Per això, fins al dia d'avui aquell camp s'anomena Camp de Sang. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: Prengueren les trenta monedes, el preu d'aquell que alguns israelites havien avaluat, i les donaren a canvi del Camp del Terrisser, tal com m'havia ordenat el Senyor.

 

També Judes es penedí com Pere: «He pecat perquè he traït una sang innocent», confessà a aquells homes de religió. I els tomà les trenta monedes de plata, la seva petita fortuna. Potser havia estat un ingenu i no s'havia cregut que Jesús seria condemnat a mort. Potser havia alimentat un esperit de venjança i d'aversió envers ell: l’aversió fàcilment esdevé traïció. Potser havia identificat en Jesús el responsable d'aquell camí que l'havia portat lluny de casa seva: li volia carregar les culpes duna decisió que li semblava fallida. Potser havia ensumat un negoci, enganxat com estava al diner. Però després s'havia penedit. «I a nosaltres què ens importa? Això és cosa teva!», li diuen els homes de religió. ¿Qui li podrà perdonar un pecat tan gran, el d'haver traït el Fill de l'home per trenta monedes de plata? La resposta d'aquells homes de religió és una condemna per a ells mateixos. La seva religió no és la d'Abraham, d'Isaac i de Jacob. Per a aquest home dolent i turmentat, la condemna és: «Ja t'apanyaràs!»

Però Jesús es va quedar a Jerusalem i va enfrontar la mort, perquè a l'home dolent i desesperat li donin una bona notícia i no li diguin mai més: «Ja t'apanyaràs!». Perquè hi hagi almenys un gall que desvetlli l'home dels seus pensaments tristos. Però en aquells moments, mentre Pere plora i els deixebles fugen, Jesús és processat: no hi ha ningú que pugui dir una paraula a Judes. Manca l’única paraula que és necessària, una paraula de perdó, d'aquell perdó que és vida.

 

 

VI estació

La impotència d'un home educat (Mt 27,11-26)

 

Jesús comparegué davant el governador. El governador el va interrogar: «¿Tu ets el rei dels jueus?» Jesús li respongué: «Tu ho dius». Però Jesús no contestava res a les acusacions que li feien els grans sacerdots i els notables. Aleshores Pilat li diu: «¿No  sents quants testimonis presenten contra tu?» Però Jesús no li va respondre res sobre cap acusació, i el governador n’estava tot sorprès. Cada any, per la festa de Pasqua, el governador tenia el costum de deixar lliure el pres que la gent volia. Llavors tenien un pres famós, un tal Barrabàs, Quan la gent, doncs, s'hagué reunit, Pilat els digué: «¿Qui voleu que us deixi lliure, Barrabàs, o Jesús, l'anomenat Messies?» Deia això perquè sabia que li havien entregat Jesús per enveja.

Mentre Pilat era al tribunal, la seva dona li féu arribar aquest missatge: «Desentén-te del cas d'aquest just. Avui, en somnis, he patit molt per causa d'ell». Mentrestant els grans sacerdots i els notables van convèncer la gent que reclamessin Barrabàs i fessin matar Jesús. El governador els preguntà: «¿Quin d’aquests dos voleu que us deixi lliure?» Ells respongueren: «Barrabàs!» Pilat els diu: «I de Jesús, l'anomenat Messies, ¿què n'he de fer?» Tots van respondre: «Que el crucifiquin!» Ell replicà: «Però, ¿quin mal ha fet?» Ells cridaven encara més fort: «Que el crucifiquin!» Pilat, veient que no en treia res i que més aviat començava un avalot, es rentà les mans amb aigua davant la gent i els va dir: «Jo sóc innocent de la sang d'aquest home. Això és cosa vostra.» Tot el poble respongué: «Que la seva sang caigui sobre nosaltres i els nostres fills!» Llavors els deixà lliure Barrabàs i, després de fer assotar Jesús, el va entregar perquè fos crucificat.

 

Després de la ferotgia de la multitud i l'astúcia dels homes de religió, ens trobem amb Pilat. És un romà, estrany als odis i a les passions d'aquella gent. Té al seu darrere una tradició de justícia, que fa presumir una certa imparcialitat. Pilat representa la civilització de la Roma imperial. En realitat, fa un procés en tota regla, quan demana a Jesús que respongui. I després hi ha una altra possibilitat, la gràcia, que se solia concedir per Pasqua. No era cap fanàtic. Era un home civilitzat i sabia que l'hi havien entregat per enveja; per això cercava una manera de deixar-lo anar lliure. Potser, entre justícia i gràcia, hauria pogut aconseguir l’alliberament de Jesús. «Desentén-te del cas d'aquest just. Avui, en somnis, he patit molt per causa d'ell», li havia enviat a dir la seva muller. Era potser una dona sensible i havia intuït alguna cosa, durant la nit en què Jesús va ésser arrestat. Tot semblava poder afavorir Jesús en aquell món civilitzat dels romans. Qui tenia més raó, aquella nit, era justament aquella dona, potser massa impressionable, però que creia en els somnis. Per dir la veritat, no hi havia tanta necessitat de somnis i de pressentiments. N'hi havia prou amb el dret i un sentit mínim d'humanitat: bastava mirar la cara d'aquell home, veure la seva faç, mirar-lo als ulls, escoltar-lo com parlava, judicar serenament les seves accions, per fer-li justícia.

Es odiós condemnar a mort un assassí, però quant més Jesús que no té res d'un assassí. ¿Quin mal ha fet? Hi ha un moment en què fer justícia vol dir comprometre’s. Hi ha dues bandes, la dels intel·ligents, dels refinats i la dels instintius, més rudes: Pilat i la turba. El qui no segueix els propis sentiments d'humanitat, per no comprometre's, i els qui van darrere la histèria col·lectiva, a l’últim crit. Per a ambdós la justícia és un luxe massa costós personalment.

Jesús respon a la pregunta de Pilat que li demana si és el rei dels Jueus: «Tu ho dius», com havia respost a Caifàs. No ho negà, sinó que confessà el seu Evangeli. No respon. en canvi, als summes sacerdots i als ancians. El seu silenci era una resposta no violenta a la violència de les preguntes. Pilat estava admirat d'aquesta actitud de Jesús. Hi havia, a més, l’oportunitat de l'indult que es concedia per Pasqua, i llavors digué: «¿Qui voleu que us deixi lliure, Barrabàs, o Jesús, l’anomenat Messies?», va preguntar. «Crucifica'l!». I Pilat: «¿Quin mal ha fet?».

L'astúcia d'aquells pocs havia fet fanàtica la turba. Així la imparcialitat civilitzada, benèvola, de Pilat, havia acabat en no res, completament capgirada. I llavors, al capdavall, davant de la multitud, del tumult, es va deixar anar a un gest gairebé histèric: va prendre aigua i es va rentar les mans. Va dir: «Jo sóc innocent de la sang d'aquest home. Això és cosa vostra». I tanmateix hauria pogut deixar anar lliure Jesús. Fallava la justícia, fallava l'educació, com tantes altres vegades. I Pilat resultava responsable d’aquella sang. No n'hi ha prou amb ésser educats, honestos, justos, perquè l'honestedat i la justícia s'han de comprometre amb l'home que sofreix: la justícia s'ha de tomar passió per l'home, altrament s'arrisca a la complicitat. Ho veiem en la història de Pilat. No n'hi ha prou, al capdavall, amb rentar-se les mans senyorívolament, cal embrutar-se les mans, com Jesús havia fet amb homes i dones, sans, leprosos i malalts.

Aquí, les bones maneres de Pilat queden vençudes. Venç la turba, furiosa i fanàtica. Aquella multitud fa pena als ulls de Jesús: abans l'havia escoltat i ara el condemna. Aquella multitud es pensa vèncer, però perd, perquè no s'adona de qui té al davant, d'aquell qui l'ha estimat fins al final: «Jerusalem, Jerusalem —havia dit—, quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut!»

Ara la multitud és presa de l'odi per aquell pobre home, de l'orgull col·lectiu, on tothom s'oblida de si mateix i s'exalta amb l'histerisme de la massa. En les manifestacions de massa, tothom s'oblida de la pròpia feblesa i del propi pecat. Sents la multitud, t'exaltes: són les hores del nacionalisme, del fanatisme, del racisme. Les hores en què es colpeix el feble i el sol. ¿Qui crida? Ningú i tothom. Gent que no compta per a res aconsegueix obtenir la mort de Jesús. No pots dir qui va cridar més i qui menys. Tothom està amagat en la multitud. Però si no surts de la multitud i no vas darrere Jesús, mirant-lo a la cara, commovent-te per ell que sofreix, ets còmplice. Quan t'amagues en l'anonimat de la multitud, tot i sentir-te petit, acabes essent còmplice. I ningú no sabrà el nom del còmplice: està amagat entre la multitud.

Hi ha i es manté, inquietant, la preferència de la multitud per Barrabàs. ¿Per què escullen Barrabàs i no Jesús? ¿Quin atractiu té? Diu l'Evangeli que es tracta d'un home d'armes, d'un assassí. Potser és un patriota, però certament és un fort: encarna una lluita violenta. Un grup de persones petites està fascinat per aquella força que és ostentada fins a l'homicidi, més que no pas per la feblesa de Jesús. És un profeta indefens, que no agafa l'espasa, convençut que la paraula canvia més que no l'espasa. És un profeta que no agrada i no fa res per agradar. La paraula de Jesús a vegades toca el cor d'homes i dones que escolten, ploren, altres vegades s'irriten.

I tanmateix, en el nostre temps, grans homes han estat profetes indefensos: abans que utilitzar l’espasa s'han deixat robar la vida per l'espasa dels altres. Molts, com el bisbe Romero de San Salvador, el germà Carles de Jesús mort al desert algerià pels bandits tuaregs, Gandhi, insuportable per al fanatisme religiós i nacionalista.

Per una banda hi ha les bones maneres de Pilat; per l'altra, el fanatisme de la multitud. I Jesús és condemnat a mort. Hi ha una conjuració: la responsabilitat és de tots. Tots poden pensar que la culpa és de l'altre. ¿Qui en té la culpa, en realitat? ¿Un polític romà honest però feble? ¿Una multitud fanàtica? ¿Una gent religiosa encegada per l'odi? ¿Uns deixebles porucs? Les complicitats són clares, però, més enllà i dintre de tot això, hi ha la força del mal que vol la mort i el silenci etern de Jesús. I tothom pot ajudar aquesta força del mal amb la pròpia contribució, tot i sentir-se'n fora. Per alliberar-se d’aquesta complicitat no n'hi ha prou d'ésser honestos com Pilat, obedients com la multitud, justificats per la llei com el sanedrí: cal optar per la passió de l'home que sofreix, embrutar-se les mans amb el Senyor Jesús, arriscar-se a l'odi de la multitud, arriscar-se a la impopularitat.

L'hora de l'opció per Jesús fa que ens mesurem amb la complicitat amb el mal: de manera ben educada o mal educada, vulgar o elegant, de fet, sempre podem resultar còmplices del mal. I Jesús mor.

 

 

VII estació

Després de la condemna (Mt 27,27-38)

 

Els soldats del governador es van endur Jesús dins el pretori i reuniren al seu voltant tota la cohort. El van despullar, el cobriren amb una capa de color escarlata i li posaren al cap una corona d'espines que havien trenat, i a la mà dreta una canya. S'agenollaven al seu davant i l’escarnien dient: «Salve, rei dels jueus!» Després li escopien, prenien la canya i li pegaven al cap. Acabada la burla, li tragueren la capa ,li posaren els seus vestits i se l'endugueren per crucificar-lo. Quan sortien van trobar un home de Cirene, que es deia Simó, i l'obligaren a portar la creu de Jesús. Arribats a un indret anomenat Gòlgota —que vol dir «lloc de la calavera»— li donaren a beure vi barrejat amb fel, ell el va tastar, però no en volgué beure. Després de crucificar-lo, es repartiren els seus vestits jugant-se'ls als daus. I s'estaven asseguts allà custodiant-lo. Damunt el seu cap havien posat escrita la causa de la seva condemna: «Aquest és Jesús, el rei dels jueus». Juntament amb ell foren crucificats dos bandolers, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra.

 

Després de la tortura hi ha l'execució de la sentència, amb una trista comitiva fora de la ciutat, en un lloc anomenat «de la calavera». Després, la motivació de la condemna: «Aquest és Jesús, el rei dels jueus». Com arreu del món: hi ha molts homes i dones que són torturats. No en coneixem els noms, preferim potser no parlar-ne, però sabem que aquesta dura realitat existeix, per més que avui ens faci més vergonya que en el passat de parlar-ne. No és sempre la mateixa creu, però hi ha moltes creus que maten. Jesús no va passar per altre camí que pel dels torturats, dels condemnats. Va optar per no evitar, entre els molts camins, el més lleig, dolorós i humiliant de tots: aquell per on no tan sols ningú no vol passar, sinó que tothom el vol oblidar ben de pressa.

Veient-lo, passaven de pressa movent el cap: Tants discursos, i després, què? Els sacerdots se'n reien. I riure era per a ells una manera de demostrar que al capdavall estaven serens, segurs, tranquils. Reien, havien vençut; ¿era possible que aquell homenet que ara penjava a la creu fes tanta por? Havien tingut por però ara reien tranquils: «Mireu aquell que guareix els leprosos», «Mireu el qui ressuscita els morts i que fa caminar els coixos». I després el desafiament: «És rei d'Israel: que baixi ara de la creu i creurem en ell». Li tiren en cara la paraula de Déu. «Ha confiat en Déu; que l'alliberi, doncs, si tant se l'estima!». Per a ells, la creu era el final d'un malson.

Des d'aquell moment, a Jerusalem, només parlarien ells. En la foscor de la tortura i del corredor de la mort, Jesús no podia veure ja res davant seu. Però va confiar en el futur que ve de Déu. Ara, veient-lo crucificat, tothom pot moure el cap i dir: s'ha equivocat, ha perdut la partida. Se'l passegen fins i tot els lladres crucificats igual que ell. Com tot home vençut, Jesús està sol. Jesús està totalment sol dalt de la creu.

En la vida hi ha qui és capaç de divertir-se amb els altres, fent-los la vida impossible. Són els petits poderosos que poden fer mal i fer viure malament. Aquesta manera de fer és causa de l'amargor de la vida de molts. Els soldats no són carnissers. Probablement són bones persones amb la seva gent, però dolents amb aquell home que sofreix. Per a ells, no tots els homes són iguals: la vida de Jesús, un condemnat a mort, no val res. Però Jesús mor com tothom i per tothom, perquè tota vida té un valor.

El sol es pon, i Jesús és el sol que ha il·luminat la vida de molts, la llum de molts homes. El Divendres sant, a l'hora de la creu, el sol es pon i es fa fosc. «Es va estendre una foscor per tota la terra»: però quan el sol es comença a pondre cadascú de nosaltres s’adona de com ha viscut, en la seva breu o llarga jornada, de les complicitats per a aquella creu i aquella posta.

 

 

VIII estació

La mort (Mt 27,39-54)

 

Els qui passaven per allí l'injuriaven movent el cap amb aires de mofa, i dient: «Tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu mateix, si ets Fill de Déu, i baixa de la creu!» També els grans sacerdots se'n burlaven, amb els mestres de la Llei i els notables, tot dient: «Ell que va salvar-ne d'altres, a si mateix no es pot salvar! És rei d'Israel: que baixi ara de la creu i creurem en ell. Ha confiat en Déu: que l'alliberi ara, si tant se l'estima! Ell, que va dir: Sóc Fill de Déu!» Els bandolers que havien estat crucificats amb ell l'insultaven de la mateixa manera. Des del migdia fins a les tres de la tarda es va estendre una foscor per tota la terra. I cap a les tres de la tarda, Jesús va exclamar amb tota la força: «Elí, Elí, ¿lema sabactani? — que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?». En sentir-ho alguns dels qui eren allí deien: «Aquest crida Elies». De seguida un d'ells corregué a prendre una esponja, la xopà de vinagre, la posà al capdamunt d'una canya i la hi donava perquè begués. Els altres deien: «Deixa, a veure si ve Elies a salvar-lo». Però Jesús tornà a cridar amb tota la força i va expirar. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix; la terra tremolà, les roques s'esberlaren, els sepulcres s'obriren, i molts cossos dels sants que hi reposaven van ressuscitar. Sortiren dels sepulcres i, després de la resurrecció de Jesús, van entrar a la ciutat santa i s'aparegueren a molts. El centurió i els qui amb ell custodiaven Jesús, veient el terratrèmol i tot el que havia passat, van agafar molta por i deien: «És veritat, aquest era Fill de Déu».

 

Aquell dia va ésser un dia estrany: la terra tremolà, un terratrèmol, fenòmens particulars. Però la cosa més estranya és que va ésser mort l'alliberador del món.

Van anar a cridar-li a la cara el motiu pel qual l'havien mort, amb una sinceritat salvatge, sense respecte ni tan sols per un cos crucificat, nafrat i moribund. «Tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu mateix», li deien els qui passaven sense ni tan sols aturar-se amb una espurna de pietat davant d'un home mig mort. I els grans sacerdots i els escribes i els ancians del poble: «Ha confiat en Déu, que l'alliberi ara, si tant se l'estima. Ell, que va dir: "Sóc Fill de Déu"». I deien també: «Ell que va salvar-ne d'altres, a si mateix no es pot salvar!». El menyspreaven per la seva impotència. És veritat: no s'ha salvat a si mateix a la fi, perquè no ha volgut viure per a si mateix.

Hauria pogut fugir de Jerusalem, renunciar al seu Evangeli. Però no va viure per a si mateix. Ha salvat els altres —és veritat—, els ha guarit, els ha ajudat, els ha consolat, els ha estimat, els ha redreçat de la seva misèria. Vivia per a ells, no per a si mateix, confiant en Déu com al jardí de les oliveres. També llavors la serenitat li havia vingut de la confiança en el Pare. Viure per a si mateix, en canvi, és perdre la confiança en el Pare. Salvar-se a si mateix era realment la proposta del mal, la temptació dels dies del desert, que ara era repetida a un home encara més extenuat, a un vençut, a un pobre cos penjat a la creu.

Sí, Jesús és un vençut: sol, abandonat de tothom, moribund. Només algunes dones el seguien de lluny: Maria de Magdala, la mare de Jaume, la dels fills del Zebedeu. I al seu voltant tot era fosca. Els seus mateixos ulls en el dolor, en el sentiment de la fi, s'apagaven. En un cert moment, quan es feia fosc i el dolor el sotraguejava i l'atordia, va pujar un crit a la seva boca. Eren prop de les tres: «Elí, Elí, lema sabactani?», que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» Són les primeres paraules del Salm 22. Jesús l'entona amb l'últim alè del moribund.

«Va cridar» —diu l'Evangeli. Potser tota la seva força es trobava en aquella veu, en aquell Salm 22 que continua: «No véns a salvar-me, no t'arriba el meu clam. Crido de dia i no em respons, Déu meu, crido de nit, sense repòs. Tots els qui em veuen es riuen de mi, fan ganyotes, prenen aires de mofa: "Que s'adreci al Senyor, que ell el salvi, que l'alliberi, si tant se l'estima!"».

Són paraules dramàtiques: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» Jesús entona aquest salm amb l'esgarip de les últimes forces, però no hi ha ningú, com al llit d'un moribund, que pregui amb ell, que l'ajudi a repetir aquell salm fins a la fi. Algú per allà ho entén malament, es pensa que està cridant Elies. Hi ha un moment d'agitació. Fins que Jesús llançà un darrer gran crit. Va ésser l’última vegada que aquest món sentí la seva veu. I l'última paraula seva va ésser un gran crit.

Aquell salm no es va acabar, va quedar inacabat als seus llavis: és el salm de la solitud, un crit a Déu des de l'abisme, que s'ha quedat a mig aire. Però el salm continua i s'acaba: «Jo viuré per ell; al poble que ha de néixer, li diran: "El Senyor ha fet tot això!"». Aquell salm espera encara avui d'ésser acabat. L'esgarip arriba fins a nosaltres. Aquell silenci de mort ens interroga tots. Aquell esgarip espera que algú el reculli; aquella paraula de l'Evangeli espera que algú l'aculli; aquella creu espera que algú la comprengui. No n'hi ha prou amb enterrar el cos de Jesús amb pietat, com fan homes rics i piadosos; cal que Jesús pugui viure, i que mai més no s'acabi així. Cal viure, estimar, creure, perquè mai més no es mori així.

Aquell salm espera que algú l'acabi. L'esgarip demana que algú l'aculli. Però quan el Senyor vindrà, ¿trobarà fe sobre la terra? ¿Trobarà qui aculli encara aquell esgarip? ¿Trobarà qui reculli aquell salm?

 

 

IX estació

Al peu de la creu (Mt 27,55-61)

 

També hi havia allà moltes dones que s'ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu. Arribat el capvespre, vingué un home ric d'Arimatea, que es deia Josep i era també deixeble de Jesús. Aquest anà a trobar Pilat per demanar-Ii el cos de Jesús, i Pilat va manar que l'hi donessin. Josep prengué el cos, l'embolcallà amb un llençol per estrenar i el va dipositar en un sepulcre nou, que s'havia fet tallar a la roca. Després va fer rodolar una gran pedra a l'entrada del sepulcre i se n'anà. També eren allà Maria Magdalena i l'altra Maria, assegudes enfront del sepulcre.

 

Una tomba tancada, d'esquena a la ciutat, amb la vida que continua. Pocs deixebles, incerts sobre què cal fer, estamordits, preocupats, presa dels propis límits que el desenllaç dramàtic de Jesús fa més evidents. Hi ha el sepulcre. No podem sinó optar per quedar-nos davant d'aquesta tomba sense exorcitzar el dolor i la tristesa, almenys una vegada. Et ve al pensament com Jesús havia ensenyat a creure que la mort no és l'última paraula. Però, ¿com creure-ho? ¿Es pot obrir, una tomba? És impossible per als homes, però no per a Déu. Una comunitat de deixebles és un petit grup de dispersos que es troba davant d'una tomba tancada, davant d'una situació de mort. Prega, espera, creu: perquè la vida ressorgeixi i el que resulti vençut no sigui la vida, sinó aquella pedra.

És la pedra pesant sobre els llavis d'un infant que no sap parlar i que ningú no l'ajuda a créixer.

És la pedra que pesa sobre un ancià abandonat que l’aclapara. És el pes opressiu de la fam i de la set d'un pròfug en el seu viatge de l'esperança. És la pedra pesant d'un cor tancat.

Davant la pedra de la solitud i del dolor, molts passen i mouen el cap. Jesús ens ha ensenyat de no passar de pressa movent el cap, de no riure com els grans sacerdots. Déu no abandona per sempre aquell home a la tomba, sinó que el torna a cridar a la vida. La comunitat se sent trista i dolguda el Divendres sant: ningú no és bo, ningú no té la consciència a lloc, en falten molts. Al seu darrere hi ha la ciutat, el seu poble; al davant seu la pedra feixuga. Però en el seu dolor hi ha una pregària. És una invocació al Senyor. Per això no se n'han tomat enmig de la munió a la ciutat, s'han quedat allà en un lloc, en un cementiri, on a la gent no els agrada d'anar gaire sovint. S'hi han quedat perquè creuen en el Senyor de la vida.

Ésser deixebles de Jesús és una cosa curiosa: porta a llocs estranys, no sempre ben freqüentats. Però no porta lluny de Déu, ni lluny dels homes i de les dones. A la ciutat ja no es preocupa ningú dels deixebles, però ells s'han quedat allà, davant del sepulcre, esperant.

Això és el que es demana a tothom, en l’espera de la resurrecció, que s'esdevé la nit del Dissabte i sempre, perquè tota la vida és alhora camí darrere la creu i resurrecció. Tota la vida és Pasqua, que vol dir pas de la mort a la vida del Senyor nostre Jesucrist.

 

Oh Senyor,

en el brogit, en la confusió d'aquesta ciutat, de la nostra vida,

hem sentit de lluny el clam de la teva creu ens hem sentit semblants a moltes dones i a molts homes

en el curs de la teva passió.

 

 

 

 

Senyor,

voldríem concloure la teva pregària,

no vivint més per a nosaltres mateixos.

 

 

 

 

Senyor,

en aquesta hora, en aquest dia, davant de la teva creu, perdona el nostre pecat.

 

 

 

 

Senyor,

no volem multiplicar les paraules vanes, per silenciar una petició,

per enterrar el dolor d'un esgarip,

per cloure una pregària interrompuda que espera d'ésser represa.

 

 

 

 

Senyor,

ensenya'ns a viure no pas per a nosaltres mateixos;

ensenya'ns, Senyor, a pregar-te.