Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Esdres 9,5-9
"A l'hora de l'ofrena del capvespre vaig sortir del meu estat d'abatiment. Encara amb el vestit i el mantell esquinçats, vaig caure de genolls i, amb les mans alçades cap al Senyor, el meu Déu, vaig dir:
"-Déu meu, estic tan avergonyit i humiliat que no goso aixecar la mirada cap a tu. Les nostres culpes s'han multiplicat fins a cobrir-nos del tot, les nostres ofenses han crescut i arriben al cel. Des dels temps dels nostres pares fins avui no hem parat d'ofendre't; i, per les nostres culpes, tant nosaltres com els nostres reis i sacerdots hem estat deixats a mercè dels reis estrangers: hem sofert guerres, captivitats, pillatges i humiliacions. I això fins al dia d'avui. Però ara, per un moment, tu, Senyor, Déu nostre, començaves a mostrar-te misericordiós amb nosaltres: rescataves de l'exili una resta del teu poble i li donaves estada en el teu lloc sant; així, Déu nostre, il·luminaves els nostres ulls i començaves a donar-nos vida enmig de la nostra servitud. Perquè nosaltres som esclaus, però el nostre Déu no ens ha abandonat en la servitud, sinó que ha decantat a favor nostre la bondat dels reis de Pèrsia: el nostre Déu ens ha donat nova vida perquè restauréssim el seu temple, en reparéssim les ruïnes i així tinguéssim un lloc segur a Judà i a Jerusalem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El exilio, con el que Israel fue privado de la tierra, fue la consecuencia de la traición a la alianza. Pasó los mismo en tiempos de Esdras, que mostró la confusión de un hombre que descubre la infidelidad de su pueblo. El hombre de Dios se da cuenta de la vergüenza no solo de su pecado, sino también del pecado de su pueblo: "...harta vergüenza y confusión tengo para levantar mi rostro hacia ti, Dios mío. Porque nuestros crímenes se han multiplicado hasta sobrepasar nuestra cabeza, y nuestro delito ha crecido hasta el cielo". Ser consciente de que ha pecado es un aspecto esencial del hombre de fe: no nos podremos salvar si no somos conscientes del mal que hemos cometido y de nuestro pecado. Y también de que necesitamos ser salvados. Nadie se salva solo. La oración surge cuando somos conscientes de que no nos bastamos y de que somos pecadores, algo que acompaña a diario la vida del creyente. Esdras nos enseña que tenemos que reconocer quiénes somos de verdad, descubrir nuestra pequeñez y reconocer el amor que Dios nos da gratuitamente. El amor de Dios es más grande que nuestro pecado, pero requiere que todos tengamos la humildad de reconocerlo, dejando a un lado las incontables justificaciones que normalmente aducimos para justificarnos. Esdras sabe que Dios dejó un resto entre su pueblo, los supervivientes de la deportación, que está "ante él, con su delito".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
