Comparteix-Ho

III d'Advent


Primera Lectura

Sofonies 3,14-17

Crida de goig, ciutat de Sió!
Clameu ben fort, gent d'Israel!
Alegra't i celebra-ho de tot cor,
Jerusalem!
El Senyor ha revocat
la teva condemna,
ha allunyat els teus enemics.
El Senyor, rei d'Israel, és dintre teu:
mai més no hauràs de témer cap mal.
Aquell dia,
diran a Jerusalem:
«No tinguis por, Sió,
que les teves mans no defalleixin!
El Senyor, el teu Déu, el tens a dins.
Ell és poderós i et salva.
Per tu se sent joiós i alegre;
per l'amor que et té,
no et vol blasmar;
per tu està content i crida de goig.»

Salm responsorial

Salm 12 (13)

Antífona

Fins quan, Senyor, m’amagaràs la mirada.

- Fins quan, Senyor, em tindràs en l’oblit?
Fins quan m’amagaràs la mirada?

= Fins quan portaré dintre meu tants neguits, †
tantes penes tot el dia dins el cor?
Fins quan l’enemic triomfarà contra mi?

= Mira i respon-me, Senyor, Déu meu. †
Omple de llum els meus ulls,
que el son de la mort no me’ls acluqui.

- Que no digui l’enemic: «L’he vençut!»,
que els adversaris no s’alegrin de veure’m caure.

= Però jo confio en el teu amor. †
El meu cor s’alegrarà quan em salvis,
cantaré al Senyor pel bé que m’haurà fet.

Segona Lectura

Filipencs 4,4-7

Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d'acció de gràcies. I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 3,10-18

La gent li preguntava:
--Així, doncs, què hem de fer?
Ell els responia:
--Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi.
Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, que li deien:
--Mestre, què hem de fer?
Ell els respongué:
--No exigiu més del que està establert.
Igualment uns soldats li preguntaven:
--I nosaltres, què hem de fer?
Els va respondre:
--No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.
El poble vivia en l'expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies. Joan respongué dient a tothom:
--Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era i per entrar el blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s'apaga.
Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Aquest tercer diumenge d'Advent ens porta a la vora del Jordà al costat de Joan Baptista junt amb les multituds que es reuneix al voltant del profeta, i nosaltres també li preguntem: "Què hem de fer?" És la pregunta d'aquest Advent. Reconeixem els nostres límits, els nostres tancaments. Sovint estem plens de nosaltres mateixos, dels nostres costums, del nostre orgull, i creiem que hem fet tot el possible i, per tant, no anem més enllà. Però, d'aquesta manera, tanquem la porta del cor. Si, al contrari, esperem un món diferent, més pacífic, més just i més solidari, llavors hem d'obrir el nostre cors al profeta, a l'Evangeli i preguntar: "Què hem de fer?"
Joan demana de ser seriosos, honestos i lleials. Als soldats els exhorta a renunciar a la violència i a no oprimir els altres. I amb senzillesa afegeix: "i acontenteu-vos amb la vostra soldada". És una crida a un comportament amable i humà en la relació amb els altres, sigui quina sigui la seva situació. Una crida oportuna en una societat com la nostra, on són freqüents els maltractaments, especialment a qui no es coneix. I a continuació els exhorta a acontentar-se. És una crida al límit, a la saviesa de no córrer darrere les pròpies satisfaccions consumint-ne una darrere l'altra, fent-ho en moltes ocasions a costa de trepitjar els altres.
Hi havia també altra gent que escoltava Joan. Era gent que no estava malalta, que tenia dues túniques i tenia menjar. És la gent del nostre món, de les nostres ciutats. La resposta de Joan és digna de ser meditada: "Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi". És una resposta simple i clara. Ens hem de preguntar sobre com donar menjar a qui no en té, i vestit a qui no té roba. Com és possible viure tranquil quan tants a tot el món van despullats i no mengen? Aquesta és sens dubte una gran qüestió del nostre temps. Si el món continua deixant de banda els febles i els pobres, als creients se'ns demana una major generositat, se'ns demana d'eixamplar el cor fins a les fronteres més remotes, perquè no "es perdi ni un de sol d'aquests petits".
La predicació de Joan ens convida a mirar més enllà de nosaltres mateixos. Joan sabia que no era el Messies i ho deia clarament: "Ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc". Tanmateix, era conscient de la seva responsabilitat de ser una "veu" que crida. I aquesta responsabilitat la va respectar fins al martiri. Com el Baptista, també nosaltres som conscients de la nostra poca cosa, però alhora també de la responsabilitat d'anunciar a tots la "bona nova" del seu Regne de Déu.