LA PREGÀRIA CADA DIA

V de Pascua

Primera Lectura

Fets dels Apòstols 9,26-31

Saule va arribar a Jerusalem, i allà intentava d'unir-se als deixebles, però tots li tenien por, perquè no creien que fos de veritat un deixeble. Llavors Bernabé el prengué pel seu compte i el va presentar als apòstols. Els explicà com, pel camí, Saule havia vist el Senyor, i com el Senyor li havia parlat; i encara els contà amb quina valentia havia predicat a Damasc en el nom de Jesús. Des d'aleshores Saule convivia amb ells a Jerusalem i predicava amb valentia en el nom del Senyor. També parlava i discutia amb els jueus de llengua grega, però aquests cercaven de matar-lo. Quan els germans ho van saber, se'l van endur a Cesarea i d'allí el feren marxar a Tars.
L'Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria. S'anava consolidant, vivia reverenciant el Senyor i creixia gràcies al consol de l'Esperit Sant.

Salm responsorial

Salm 21 (22)

Antífona

Jesús, home fet al dolor, has conegut el sofriment.

- Déu meu, Déu meu,
per què m’has abandonat?

- Estàs lluny de salvar-me,
no t’arriba el meu clam.

- Déu meu, crido de dia i no respons;
crido de nit i no trobo repòs.

- I això que tu ets el Sant
i tens per tron les lloances d’Israel!

- En tu confiaven els nostres pares,
hi confiaven i els vas alliberar;

- a tu clamaven i eren salvats,
en tu confiaven i no foren confosos.

- Però jo sóc un cuc, no pas un home,
befa de la gent, menyspreat del poble.

- Tots els qui em veuen es riuen de mi,
fan ganyotes, prenen aires de mofa:

- «Que s’adreci al Senyor, que ell el salvi,
que l’alliberi, si tant se l’estima!»

- Ets tu qui em tragueres del si de la mare
i em confiares als seus pits;

- acabat de néixer, em van dur a la teva falda,
des del si de la mare ets el meu Déu.

- No t’allunyis, que el perill és a prop
i no tinc qui m’ajudi.

- M’envolta un ramat de braus,
m’acorralen vedells de Basan;

- uns lleons que destrossen i rugeixen
obren la boca contra mi.

- Tot jo m’escolo com l’aigua,
se’m deslloriguen tots els ossos.

- El cor, com si fos cera,
se’m fon a dins de les entranyes.

= La meva gola està resseca com terrissa, †
la llengua se m’encasta al paladar.
M’ajeus a la pols de la mort.

- M’envolta una munió de gossos,
m’encercla un estol de malfactors;

- m’han foradat les mans i els peus,
puc comptar tots els meus ossos.

= Em miren, em contemplen satisfets; †
es reparteixen entre ells els meus vestits,
es juguen als daus la meva roba.

- Però tu, Senyor, no t’allunyis;
força meva, vine de pressa a ajudar-me.

- Allibera la meva vida de l’espasa,
que no mori entre les grapes del gos;

- salva’m de la gola del lleó,
guarda’m de les banyes del brau.

= Senyor, m’has escoltat! †
Anunciaré el teu nom als meus germans,
enmig de l’assemblea et lloaré.

= «Fidels del Senyor, lloeu-lo, †
fills de Jacob, glorifiqueu-lo,
reverencieu-lo, fills d’Israel!

- Perquè no ha rebutjat ni menyspreat
el qui és pobre i desvalgut;

- no li ha amagat la seva mirada,
i quan cridava auxili l’ha escoltat.»

= En tu s’inspirarà el meu cant †
davant de tota l’assemblea;
davant dels fidels oferiré el que vaig prometre.

= Els humils en menjaran fins a saciar-se, †
lloaran el Senyor els qui el cerquen.
I diran: «Que visqueu per molts anys!»

- Ho tindran present i tornaran al Senyor
tots els països de la terra,

- es prosternaran davant d’ell
totes les famílies dels pobles.

- Perquè la reialesa és del Senyor:
ell és el sobirà de les nacions.

= Els qui són a la terra l’adoren, †
s’agenollen davant d’ell els qui baixen a la pols.
Per a ell viurà la meva ànima.

- Una descendència servirà el Senyor;
parlaran d’ell a aquesta generació.

= Vindran a anunciar la seva bondat †
al poble que ha de néixer.
I diran: «El Senyor ha fet tot això!»

Segona Lectura

1a Joan 3,18-24

Fills meus, no estimem amb frases i paraules, sinó amb obres i de veritat. D'aquesta manera coneixerem que som de la veritat i davant de Déu mantindrem en pau la nostra consciència. Perquè, encara que la consciència ens acusi, Déu és més gran que la nostra consciència i ell ho sap tot. Ara bé, estimats, si la consciència no ens acusa, podem estar plens de confiança davant de Déu i rebrem d'ell tot el que li demanem, perquè guardem els seus manaments i fem allò que li plau. I aquest és el seu manament: que creguem en el nom del seu Fill Jesucrist i ens estimem els uns als altres, tal com ell ens ha manat. Els qui guarden els seus manaments estan en Déu, i Déu en ells. I coneixem que està en nosaltres per l'Esperit que ens ha donat.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 15,1-8

"Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies a la paraula que us he comunicat. Estigueu en mi com jo estic en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú no està en mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Jesús, con la imagen de la vid y los sarmientos muestra la profecía de la unidad de los discípulos con él. Esta imagen la dio Jesús a los discípulos en la última cena, como testamento. Los profetas la utilizaban a menudo para describir el vínculo de amor entre Dios y su pueblo. Aquella noche, Jesús la interpreta de un modo nuevo: la vid ya no es el pueblo de Israel, sino él mismo: "Yo soy la vid verdadera". E inmediatamente añade: "Y vosotros sois los sarmientos". Los discípulos están unidos al Maestro como los sarmientos a la vid. Del tronco llega la savia a los sarmientos, y estos pueden dar fruto.
La savia, que mantiene viva toda la vid, es el amor de Jesús. No el nuestro. Es la comunión entre el Padre y el Hijo en la que estamos llamados a participar. Por gracia, ciertamente no por méritos. De hecho, solo se nos pide que acojamos este amor o, más bien, como sugiere la página evangélica, que lo habitemos. Seis veces, en ocho líneas, Jesús repite: "permaneced en mí", "quien permanece en mí da mucho fruto", "si alguno no permanece en mí, es arrojado fuera, como el sarmiento, y se seca" y es como un resto que se arroja al fuego. Aquella tarde, los discípulos no comprendieron; es más, tal vez se preguntaron: ¿qué significa permanecer con él, si es él quien está a punto de marcharse? Jesús utilizó esta imagen para que quedara grabada en sus mentes. Los que se quedan a escuchar el Evangelio se quedan con Jesús y Jesús con ellos. En la tradición oriental hay un hermoso icono que representa esto. En el centro está pintado el tronco de la vid sobre el que está sentado Jesús con las Escrituras abiertas. Del tronco parten doce sarmientos en cada uno de los cuales está sentado un apóstol, con las Escrituras abiertas en las manos. Es el icono de la nueva comunidad que nace de Jesús, la vid verdadera. Ese libro abierto en las manos de Jesús es el mismo libro que tiene cada apóstol: es la savia verdadera que permite no amar con palabras ni con la lengua, sino con obras y de verdad. Y es también el libro que está en todas nuestras comunidades, en todo lugar del mundo. Es nuestra vid, la única vid, con la multiplicidad de sarmientos. Es la Palabra de Dios que nos mantiene unidos.