Pregària de la vigília

Comparteix-Ho


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Efesis 4,7-16

Cada un de nosaltres ha rebut la gràcia segons la mesura del do de Crist. Per això diu l'Escriptura:
Va pujar a les altures, s'endugué un seguici de captius,
va repartir dons als homes.
Ara bé, això de va pujar vol dir que abans havia baixat a les regions inferiors, és a dir, a la terra. El qui va baixar és el mateix que després ha pujat més amunt de tots els cels, per omplir totes les coses. I és ell qui ha fet a uns el do de ser apòstols, a d'altres el de ser profetes, a d'altres el de ser evangelitzadors, a d'altres el de ser pastors i mestres; i així ha preparat els qui formen el poble sant perquè exerceixin el ministeri d'edificar el cos de Crist, fins que tots plegats arribem a la unitat en la fe i en el coneixement del Fill de Déu, a formar l'home perfecte, a la talla pròpia de la plenitud del Crist.
Així ja no serem infants, moguts d'ací d'allà i portats a la deriva pel vent de qualsevol doctrina, a mercè dels enganys humans i víctimes de l'astúcia que encamina a l'error. Més aviat, mantenint-nos en la veritat i en l'amor, creixerem en tot vers el Crist, que és el cap. Per ell, tot el cos es manté unit harmoniosament gràcies a tota mena de juntures que el sostenen; així, d'acord amb l'energia distribuïda segons la mesura de cada membre, tot el cos va creixent i edificant-se en l'amor.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L'apòstol, després de subratllar la indispensable unitat de l'Església, dirigeix ??la seva atenció cap als creients considerats individualment. I demostra que la unitat no significa anivellar i uniformitzar. "Cada un de nosaltres", escriu Pau, rep un do especial per estar al servei de la comunitat. Per tant, cada deixeble té la responsabilitat envers l'altre i envers la comunitat sencera. Aquest és el significat d'una Església que no és "clerical", però sí de poble, és a dir, on tots tenen la responsabilitat de la totalitat, cadascun segons els dons rebuts. Ningú no ha de fugir de la responsabilitat envers el cos sencer de l'Església. L'apòstol, prenent la frase del salm: "va repartir dons als homes" (Sl 68), enumera alguns dons que el Senyor atorga als creients: hi ha els apòstols, que són al fonament de l'Església; hi ha els profetes, els homes de l'Esperit que fan viva la Paraula; hi ha els evangelistes, que anuncien l'Evangeli; hi ha els pastors i els mestres, responsables de l'orientació pastoral de la comunitat i de l'ensenyament. Tots aquests dons són donats als qui formen el poble sant "perquè exerceixin el ministeri d'edificar el cos de Crist". I en aquest ministeri de servei cadascú arriba a "l'home perfecte". La perfecció, per tant, no consisteix en la realització d'un mateix, sinó en l'assoliment de la talla de Crist. "Ja no serem infants", diu l'apòstol als cristians d'Efes, és a dir, persones immadures llançades com un vaixell a mercè de les ones, o enganyades per falsos profetes. La maduresa de la fe consisteix en el creixement de tot el cos, que "va creixent i edificant-se en l'amor", és a dir, en viure l'Evangeli junt amb tota la comunitat de deixebles. No n'hi ha prou en conèixer, és necessari estimar, donar la vida pels altres. L'amor fa resplendir la veritat i fa créixer l'Església.