Record de sant Adalbert, bisbe de Praga. Va patir el martiri a la Pr?ssia oriental on s'havia traslladat per anunciar l'Evangeli (? 997). Va residir durant molt de temps a Roma on es venera la seva mem?ria a la bas?lica de Sant Bartomeu de l'Illa Tiberina. Llegir més
Salm responsorial
Salm 45 (46)
Ant?fona
El Senyor ?s el nostre castell de refugi.
- D?u ?s el nostre castell de refugi,
un defensor ferm en hores de perill.
- Per aix? no temem res quan la terra se somou,
quan les muntanyes trontollen dins els mars;
- ja poden bramular i escumejar les seves aig?es
i, al seu embat, estremir-se les muntanyes.
- Els bra?os d?un riu alegren la ciutat de D?u,
la mansi? m?s sagrada de l?Alt?ssim.
- D?u ?s al mig d?ella, no pot trontollar;
D?u la defensa abans que apunti el dia.
- Si els pobles s?avaloten i trontollen els reialmes,
retruny la seva veu i la terra es desf?.
- El Senyor de l?univers ?s amb nosaltres,
la nostra muralla ?s el D?u de Jacob.
- Veniu, mireu les gestes del Senyor,
les meravelles que fa sobre la terra.
= A tot arreu ha fet cessar els combats, †
ha trencat els arcs i trossejat les llances,
ha tirat al foc els escuts.
- ?Desistiu, reconeixeu que jo s?c D?u:
domino els pobles, domino la terra.?
- El Senyor de l?univers ?s amb nosaltres,
la nostra muralla ?s el D?u de Jacob.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
