Salm responsorial
Salm 90 (91)
Antífona
Ets la muralla, Senyor, on m’emparo.
- Tu que vius a recer de l’Altíssim
i fas nit a l’ombra del Totpoderós,
- digues al Senyor: «Ets la muralla on m’emparo,
el meu Déu, en qui confio.»
- Ell et guardarà del parany del caçador
i del flagell de la pesta;
= t’abrigarà amb les seves plomes, †
trobaràs refugi sota les seves ales:
la seva fidelitat et serà escut i cuirassa.
- No et farà por la basarda de la nit,
ni la fletxa que vola de dia,
- ni la pesta que ronda en la fosca
o l’epidèmia que a migdia fa estralls.
= Ni que en caiguin vora teu un miler †
o deu mil al teu costat,
a tu res no et tocarà.
- Només obrir els ulls,
veuràs la paga que reben els injustos.
- Quan deies: «M’emparo en el Senyor»,
feies de l’Altíssim el teu refugi.
- No et passarà res de mal
ni s’acostarà a casa teva cap desgràcia,
- perquè donarà ordre als seus àngels
de guardar-te en tots els camins.
- Et duran a les palmes de les mans
perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres;
- trepitjaràs lleopards i escurçons,
passaràs sobre lleons i sobre dracs.
- «Ja que m’estima, jo l’alliberaré,
el sostindré perquè coneix el meu nom.
= Sempre que m’invoqui, l’escoltaré, †
estaré vora d’ell en els perills,
el salvaré i l’ompliré de glòria;
- saciaré el seu desig de llarga vida,
li mostraré la meva salvació.»
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
