Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1a Joan 5,14-21
I aquesta és la confiança que mantenim davant de Déu: sempre que li demanem alguna cosa d'acord amb la seva voluntat, ell ens escolta. Sabent, doncs, que ens escolta en tot el que li demanem, sabem també que ja posseïm allò que li hem demanat.
Si algú veu que el seu germà comet un pecat que no porta a la mort, que pregui, i Déu donarà vida al qui ha pecat; parlo dels qui fan un pecat que no porta a la mort. Però hi ha un pecat que porta a la mort: no és pas aquest pecat que us dic de tenir present en la pregària. Tota maldat és pecat, però no tot pecat porta a la mort.
Sabem que tots els qui han nascut de Déu no pequen, perquè els guarda l'Unigènit de Déu, i el Maligne no els pot tocar. També sabem que nosaltres som de Déu, i que el món sencer està sotmès al Maligne. Però també sabem que el Fill de Déu ha vingut i ens ha fet penetrar en el coneixement del Déu veritable, i nosaltres estem en el Déu veritable, ja que estem en el seu Fill Jesucrist. Ell és el Déu veritable i la vida eterna.
Fills meus, guardeu-vos dels ídols.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'apòstol Joan, al final de la seva carta, com si volgués reiterar les paraules que clouen el seu Evangeli, tranquil·litza els cristians amb la certesa feliç que des d'ara estan salvats. Aquesta convicció es basa en la fe en Jesús que escolta cada pregària, fins i tot, diu l'apòstol, l'escolta abans encara que li sigui adreçada. L'horitzó en el qual s'inscriuen aquestes paraules és sempre l'amor. D'aquí neix l'exhortació a corregir els germans que cometen un pecat "que no porta a la mort", és a dir els pecats que fereixen la vida fraterna. Forma part de la correcció fraterna la pregària per ells, perquè retornin al Senyor i a la comunió amb tots. Molt més greu és el judici de l'apòstol sobre els qui trenquen, de manera mortal, la comunió; encara que no es pot deduir de la Carta l'abandó dels germans que han trencat la comunió. Jesús, el Senyor, d'altra banda, ha convidat els deixebles a pregar pels enemics; mai no ha de cessar la pregària per tots, fins i tot per aquests últims. En qualsevol cas, l'apòstol demana els cristians de ser conscients de l'oposició que el Maligne continua fent contra el Fill de Déu, si bé, a aquells, que són guardats pel Senyor, "el Maligne no els pot tocar". L'única advertència que l'apòstol adreça als cristians és la de no allunyar-se del Senyor, de no tenir ídols als quals dedicar la vida, de guardar-se d'ells i d'adreçar-se només al Senyor Jesús que ens ha estimat fins a donar la vida per nosaltres i pel món. La conclusió de la Carta mostra la preocupació de Joan davant de la facilitat amb la què és possible seguir els ídols del món, que es camuflen d'acord amb els temps i les modes. És una antiga preocupació de la Bíblia, que ja demanava a Israel que triés entre Déu i els ídols de les nacions. La Carta conclou replantejant la qüestió essencial: triar entre Déu i els ídols del món. En un món de gent conformista, el cristià és cridat a fer una opció pel Senyor amb decisió i cada dia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
