Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Reis 12,26-32; 13,33-34
Jeroboam es va dir:
-Tal com van les coses, el reialme podria retornar al casal de David. Si aquest poble continua pujant a Jerusalem, al temple del Senyor, per oferir-hi sacrificis, el seu cor tornarà al seu senyor, Roboam, rei de Judà; a mi, em mataran, i retornaran a ell, el rei de Judà.
Després de pensar-s'ho bé, el rei va fabricar dos vedells d'or i va dir al seu poble:
-Israel, ja n'hi ha prou de pujar a Jerusalem! Aquest és el teu Déu, el qui et va treure de la terra d'Egipte.
Jeroboam va instal·lar un dels vedells a Betel i l'altre a Dan. Aquí va començar el pecat d'Israel. I el poble anà en processó fins a Dan, al davant d'un dels vedells. Jeroboam, a més, va construir santuaris en turons sagrats i va posar-hi sacerdots trets del poble baix, que no eren de la tribu de Leví. Jeroboam va instituir una festa el mes vuitè, el dia quinze, semblant a la festa que se celebrava a Judà, i ell mateix pujava a l'altar per oferir-hi víctimes. Igual va fer a Betel: oferia sacrificis als vedells que havia fabricat i va posar-hi sacerdots dels recintes sagrats que ell mateix havia fet construir. Malgrat tot, Jeroboam no es va fer enrere del mal camí que havia emprès. Continuà posant en els recintes sagrats sacerdots trets del poble baix. A tothom qui volia, ell mateix el consagrava sacerdot dels recintes sagrats. Aquest va ser el pecat del llinatge de Jeroboam. Per això va ser destruït i exterminat de damunt la terra.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Després de la mort de Salomó, Roboam retorna d'Egipte i recupera el regne de Judà. Jeroboam decideix fer la guerra contra ell pensant així en reconstruir la unitat del regne entre els dos regnes. El profeta Xemaiá el dissuadeix d'una guerra que hauria estat fratricida. Per convèncer-lo, li recorda que la divisió dels dos regnes, el de Judà i el d'Israel, havia estat permesa per Déu: "Això mana el Senyor: No aneu a combatre contra els vostres germans, la gent d'Israel; torneu-vos-en a casa, perquè això ha estat cosa meva". Déu no vol la divisió del seu poble. De vegades "cedeix" per evitar mals pitjors i actua amb una pedagogia de la paciència en el creixement. Roboam "va obeir la paraula del Senyor" i es va evitar el conflicte, que hauria estat una massacre fratricida. Jeroboam, per la seva banda, no va abandonar el seu projecte de poder. I, no tenint ni Jerusalem ni el temple, va intentar substituir-los per altres llocs i una altra religiositat. La seva intenció era fer que els seus súbdits oblidessin Jerusalem i el temple, podent així preservar el seu poder. Va ser diligent en crear nous altars, nous ritus religiosos i noves festes. Els seus súbdits van acceptar aquesta decisió del rei, tret del grup de levites que van emigrar en massa al regne meridional, tal com diu el segon llibre de Cròniques (11,13-14). De fet, Jeroboam va aconseguir apartar els seus súbdits de Jerusalem i del regne meridional fent que practiquessin un culte que els allunyés del Déu dels seus pares. "Aquí va començar el pecat d'Israel", apunta amargament l'autor sagrat. Jeroboam, preocupat només pel seu propi poder, havia oblidat que no era ell qui havia alliberat el poble de l'esclavitud d'Egipte, sinó el Senyor i que només el Senyor seguia sent el veritable sobirà del seu poble. L'orgull i l'ànsia de poder l'havien encegat fins al punt d'allunyar el poble de Déu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
