Pregària de la vigília

Comparteix-Ho

Memòria de sant Benet (+ 547), pare dels monjos d'Occident i guia seu amb la regla que porta el seu nom.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Isaïes 6,1-8

L'any de la mort del rei Ozies, vaig veure el Senyor assegut en un tron molt elevat. Els plecs del seu mantell omplien el santuari. Uns serafins l'assistien. Cada un tenia sis ales: dues per a cobrir-se la cara, dues per a cobrir-se els peus i dues per a volar. Cridaven l'un a l'altre:
-Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers, tota la terra és plena de la seva glòria.
El ressò d'aquell crit feia tremolar els brancals de les portes, i el santuari s'omplia de fum. Jo vaig dir:
-Ai de mi! Estic perdut!
Jo, que sóc un home de llavis impurs
i visc enmig d'un poble de llavis impurs,
he vist amb els meus ulls el Rei, el Senyor de l'univers!
Aleshores volà cap a mi un dels serafins duent a la mà una brasa que havia pres amb uns molls de damunt l'altar. Em va tocar la boca i digué:
-Ara que això ha tocat els teus llavis,
ha desaparegut la teva culpa, ha estat esborrat el teu pecat.
Després vaig sentir la veu del Senyor que deia:
-Qui hi enviaré?
Qui ens hi anirà?
Li vaig respondre:
-Aquí em tens. Envia-m'hi.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Durant alguns dies la litúrgia ens presentarà alguns fragments del llibre d'Isaïes. El d'avui comença amb la descripció de la vocació del profeta. Feia poc que el rei Azarià havia mort afectat de lepra, la malaltia impura per definició, per haver violat amb arrogància la santedat de Déu permetent al poble la pràctica de sacrificis i ofrenes d'encens a altres déus (vegeu 2Re 15,5). Isaïes, en contrast amb l'actitud del rei, té una visió en la qual és fa evident la transcendència i la majestat absoluta de Déu. Davant la grandesa de Déu -"Sant, sant, sant és el Senyor de l'Univers"- l'home reconeix la seva limitació, la seva petitesa, la impuresa dels seus llavis. Només Déu és el "Sant", és a dir, el separat, i no obstant això, Déu no rebutja d'entrar en la història dels homes. Ell omple l'abisme que el separa dels homes enviant el seu profeta. Isaïes és conscient de la seu petitesa i del seu pecat, però el Senyor el crida, el purifica, i posa en els seus llavis les paraules que ha de comunicar al seu poble. Isaïes no es fa enrere davant la crida del Senyor. Coneix perfectament els seus límits, però sap també que el Senyor és la seva força. La història d'Isaïes és emblemàtica per tots els creients, entre ells nosaltres, i potser sobretot per nosaltres, cridats a una nova missió en el món d'avui. El papa Francesc convida a una "conversió missionera". "Qui hi enviaré?", pregunta Déu també avui. I nosaltres ens hem de preguntar: qui acollirà la pregunta de Déu, qui buscarà profetes de la seva paraula en un món dominat per la resignació al mal? Tots nosaltres i tots els qui malgrat tot es volen comprometre, hem de respondre, com Isaïes: "Aquí em tens. Envia-m'hi".