Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 1,20-2,4
Déu digué:
-Que les aigües produeixin éssers vius que s'hi moguin i animals alats que volin entre la terra i la volta del cel.
Déu va crear els grans monstres marins, els éssers vius de tota mena que es mouen dintre l'aigua, i tota mena d'animals alats. Déu veié que tot això era bo. Déu els beneí dient-los:
-Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu les aigües dels mars, i que els animals alats es multipliquin a la terra.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el cinquè dia.
Déu digué:
-Que la terra produeixi éssers vius de tota mena: bestioles i tota mena d'animals domèstics i feréstecs.
I va ser així. Déu va fer tota mena d'animals feréstecs i domèstics i tota mena de cucs i bestioles. Déu veié que tot això era bo.
Déu digué:
-Fem l'home a imatge nostra, a semblança nostra, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.
Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Déu els beneí dient-los:
-Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra.
Déu digué encara:
-Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. A tots els animals de la terra, a tots els ocells del cel i a totes les bestioles que s'arrosseguen, a tots els éssers vius de la terra, els dono l'herba verda per aliment.
I va ser així.
Déu veié que tot el que havia fet era molt bo.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia.
Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l'obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora.
Així foren els orígens del cel i de la terra quan van ser creats.
Quan el Senyor-Déu va fer la terra i el cel
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Som a la segona part del primer relat de la creació, que culmina amb la creació de l'home i de la dona, i amb l'establiment del Dissabte. La narració de la creació tendeix tota ella vers aquesta darrera part. Déu, mentre es disposa a crear l'home, pren una decisió molt gran, com demostra la utilització del plural: "Fem l'home a imatge nostra, a semblança nostra ... Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona". Ens adonem immediatament de l'elecció de Déu, l'ésser humà ("home" en hebreu, és un terme que no es refereix al gènere masculí, sinó a l'ésser humà tret de la terra) porta en si mateix la imatge de Déu, per tant una gran dignitat, i fent èmfasi que és "home i dona" n'indica la diversitat i la igualtat alhora. Es podria dir que només junts som semblants a Déu. No existeix l'home sol o la dona sola: existeix una persona que té necessitat de l'altra, i totes dues mostren la semblança amb Déu La benedicció divina manté a la persona humana en un relació especial amb el Senyor que li confia el domini de la creació, un domini que mai serà absolut perquè tot depèn de Déu i no d'ell. La creació de l'ésser humà acaba amb la declaració: "Déu veié que tot el que havia fet era molt bo". Déu es complau de tal manera de l'existència de l'ésser humà, que arriba a dir que era "molt bo" haver-la creat, i no es limita a dir només "bo" com en les altres obres creades. No obstant això, no tot ha acabat, la creació no finalitza amb la creació de l'home i la dona, sinó amb el Dissabte: "El setè dia, Déu havia acabat la seva obra ... va reposar de tota l'obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat". El dia setè tenen lloc encara tres accions de Déu: acaba la creació, la beneeix i consagra el setè dia. Què vol dir això? Sense el Dissabte, el dia en què l'ésser humà reconeix l'obra de Déu i la lloa, la creació no és completa, li falta alguna cosa essencial. Hem d'entendre el sentit del Dissabte pels hebreus, i el del Diumenge pels cristians: si l'home i la dona no reconeixen l'obra de Déu i no hi veuen cada dia la seva la presència, a la creació li falta alguna cosa fonamental, sense la qual no assoleix la seva plenitud. És a dir, l'home i la dona no han estat creats per a romandre tancats en si mateixos, sinó per obrir-se a Déu, al seu temps, al seu designi d'amor. Aquest és el veritable sentit amb què s'ha de viure la festa i la lloança a Déu. Per això Déu no només beneeix, com ho havia fet per l'home i la dona, sinó que "consagra" el setè dia, és a dir, el fa dia del Senyor en el temps de l'home
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
