Pregària amb els sants

Comparteix-Ho

Memòria de sant Maximilià Kolbe, sacerdot màrtir de l'amor, que l'any 1941 acceptà morir a Auschwitz per salvar la vida d'un altre home.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Deuteronomi 34,1-12

Moisès va pujar de les planes de Moab al mont Nebó, al cim del Pisgà, davant de Jericó, i el Senyor li va fer contemplar tot el país: la regió de Galaad fins al territori de la tribu de Dan, els territoris de Neftalí, d'Efraïm i de Manassès, i tot Judà fins al mar Mediterrani, el Nègueb i la plana de la vall de Jericó, la ciutat de les Palmeres, fins a Sóar.
Llavors el Senyor digué a Moisès:
-Aquest és el país que vaig prometre a Abraham, a Isaac i a Jacob que donaria als seus descendents. Te l'he fet contemplar amb els teus propis ulls, però no hi entraràs.
Moisès, servent del Senyor, va morir allà, en territori de Moab, tal com el Senyor havia dit. Va ser enterrat a la vall, en territori de Moab, davant de Betpeor; però fins al dia d'avui ningú no sap on és el seu sepulcre.
Moisès va morir a l'edat de cent vint anys. No se li havia afeblit la vista ni havia perdut les forces. Durant trenta dies, tot el poble d'Israel va fer dol per ell a les planes de Moab.
Moisès havia imposat les mans a Josuè, fill de Nun, i aquest havia quedat ple de l'esperit de saviesa. Els israelites l'escoltaven i complien així el que el Senyor havia manat a Moisès.
No hi hagué mai més a Israel cap profeta com Moisès, que conegués el Senyor i el tractés cara a cara, cap profeta que fos enviat pel Senyor a realitzar els senyals i prodigis extraordinaris que Moisès havia fet a Egipte contra el faraó i la seva cort i contra tot el país. No hi hagué mai cap profeta que obrés amb tota la força de la seva mà les gestes esglaiadores que Moisès va fer en presència de tot el poble d'Israel.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Una vegada que Moisés ha parlat al poble i ha deixat les seves funcions a qui continuarà la seva missió, Déu li mostra el país que havia cercat i somiat. No posseir, no tocar, no veure directament, no vol dir no alegrar-se i no retrobar-se amb allò que un ha cregut i ha fet! I és ben cert que posseir no significa entendre i conservar! Moltes decepcions neixen precisament de l'orgull, que ens fa creure que som propietaris d'allò que tenim sota el nostre poder, que ens fa veure com a inútil allò que no controlem. D'aquesta manera fem impossible l'esperança i no sabem gaudir del molt que tenim. Moisès va pujar al mont Nebó i des d'allà dalt el Senyor li va mostrar tot el país. El Senyor vol garantir a Moisès que la seva esperança i els fruits del seu camí no es perden encara que no els tingui directament al seu abast! Déu promet allò que l'home, en realitat, cerca: el futur, la descendència, el que hi ha més enllà dels seus límits personals! No és casualitat que el Deuteronomi digui que malgrat els anys, no se li havia afeblit la vista ni li havien fallat les forces. Josuè continuarà després d'ell, perquè Moisès li havia imposat les mans. Qui vol conservar-ho tot per a si mateix, ho perd ell i ho treu als altres. El llibre comenta que mai més hi va haver a Israel un profeta com Moisès, amb qui el Senyor parlava cara a cara. No obstant això, no se'n conserva ni la tomba. Fins al final de la seva vida, Moisés es va tenir només per un servent humil del Senyor. I per això els fruits perduren. Deixar pas als altres, seguir allò que el Senyor ens demana, encara que humanament ens pugui semblar poc, o fins i tot decebedor, és la veritable resposta a la qüestió d'eternitat i plenitud que la nostra vida conté en si mateixa.