Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jutges 9,6-15
Llavors es van reunir els caps de casa de Siquem i tots els de Betmil·ló, i proclamaren rei Abimèlec, al costat de l'alzina del pilar sagrat que hi ha a Siquem.
Tan bon punt Jotam ho va saber, pujà al cim de la muntanya de Garizim i des d'allí va cridar amb tota la força:
-Escolteu-me, caps de casa de Siquem,
i Déu us escoltarà!
"Una vegada es reuniren els arbres
per elegir-se un rei i consagrar-lo.
I van dir a l'olivera:
"Sigues tu la nostra reina!"
L'olivera els contestà:
"¿Renunciaré al meu oli,
que honora Déu i els homes,
per gronxar-me sobre els altres arbres?"
"Llavors els arbres van dir a la figuera:
"Vine, sigues tu la nostra reina!"
La figuera els contestà:
"¿Renunciaré a la meva dolçor
i als meus fruits saborosos,
per gronxar-me sobre els altres arbres?"
"Llavors els arbres van dir a la parra:
"Vine, sigues tu la nostra reina!"
La parra els contestà:
"¿Renunciaré al meu most,
que alegra Déu i els homes,
per gronxar-me sobre els altres arbres?"
"Llavors tots els arbres plegats dir a l'arç:
"Vine, sigues tu el nostre rei!"
L'arç va contestar als arbres:
"Si de bona fe ungir-me rei vostre,
veniu i aixoplugueu-vos la meva ombra;
però si no és de bona fe,à un foc de l'arç
que consumirà els cedres del Líban."
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Era un període molt confús en la història d'Israel. Les ambicions personals i la idolatria marcaven poderosament el poble de Déu i l'afeblien. Abimèlec, fill de Jerubaal, que s'havia proclamat rei sense haver estat cridat per Déu, va demostrar la perversió en la que havia caigut. Va anar a Siquem a trobar els germans de la seva mare a fi de convèncer-los amb l'argument de ser de la seva sang. En realitat allò que compta no són els llaços de sang sinó comprendre quina és la voluntat de Déu. Abimèlec va matar als seus germans no perquè haguessin traït Déu, sinó per afirmar el seu poder. Jotam que era el més petit i havia sobreviscut a la massacra, va alçar la seva veu contra Abimèlec. Les seves paraules representen la veu profètica que condemna Abimèlec i aquells que l'havien elegit, i anuncia que el càstig arribarà aviat. L'apòleg de Jotam, que apareix en el text, parla de tres arbres, l'olivera, la figuera i la parra, que són les tres plantes més comunes de la regió.
L'ensenyament moral de l'apòleg és com en seria de perjudicial si aquestes tres plantes, que són molt útils, es convertissin en rei. Seria completament fora de lloc. Potser es gronxen, però d'aquesta manera mostren la seva vel·leïtat i la seva insipidesa. I quan un arç, que no té gens de seny, rep l'ofici de rei es fa palès el perillós que pot arribar a ser. I de totes maneres no serveix a cap propòsit. La seva ordre d'anar a aixoplugar-se a la seva ombra és una amarga ironia. El foc que pren fàcilment en l'arç sec i s'escampa ràpidament podria significar un perill per a l'arbre més majestuós de tot l'Orient: el cedre del Líban. Més endavant en el text es parla de l'enemistat que va sorgir entre Abimèlec i els senyors de Siquem. Aquests últims porten a terme nombroses emboscades contra Abimèlec, provocant una interminable cadena de violència. Abimèlec castiga i mata, arriba a destruir la ciutat i a sembrar-la de sal. El seu final és sense glòria per a un combatent, perquè és ferit per una dona que defensava la ciutat. La violència genera violència i qui la practica es converteix ell mateix en víctima.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
