Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Rut 1,1.3-6.14-16
En l'època que els jutges governaven els israelites, hi hagué fam al país. Per això, un home de Betlem de Judà va emigrar, amb la dona i els dos fills, als camps de Moab. Elimèlec, marit de Noemí, va morir. Ella es quedà sola amb els dos fills, que es van casar amb dones moabites; l'una es deia Orpà, i l'altra, Rut. Uns deu anys més tard, també van morir Mahlon i Quilion, i Noemí es va quedar tota sola, sense fills i sense marit.
Quan Noemí va saber que el Senyor havia visitat el seu poble concedint-li una bona collita de blat, es preparà per a deixar els camps de Moab amb les seves nores. De bell nou esclataren en plors. Orpà va besar la sogra per acomiadar-se'n, però Rut no se'n volgué separar.
Noemí li va dir:
-Mira, la teva cunyada ha tornat al seu poble i als seus déus. Fes com ella, torna-te'n a casa!
Però Rut contestà:
-No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me'n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si el llibre dels Jutges es caracteritza per la violència i la guerra amb motiu de la conquesta de la terra promesa per part d'Israel, el llibre de Rut, en canvi, ve marcat per la pau i el trobament. El text comença amb la narració del retorn de Noemí a Betlem d'on havia sortit amb el seu marit i els seus fills per emigrar a la terra dels moabites, un dels pobles opressors d'Israel en temps dels Jutges (Jt 3). A Moab, Noemí pot finalment menjar i sobreviure, però perd el marit i els dos fills. Decideix, per tant, tornar: disposava de béns però era tota sola. I és en aquest context de solitud que es fa present en la vida de Noemí la companyia de Rut. Rut era una dona moabita que, podent quedar-se entre el seu poble, decideix seguir a Noemí quan aquesta vulgui tornar a Betlem. No ho fa així l'altra nora, que es queda a la seva terra. Rut per afecte a Noemí renúncia a la seva identitat moabita, a la cultura i la religió de la seva família i opta per viure amb el poble, la cultura, la religió i la família de la seva amiga Noemí. Noemí li fa notar la dificultat que la seva opció comporta, però Rut no dubta: "on vagis tu, vull venir jo; on visquis tu vull viure jo; el teu poble...; el teu Déu...". Noemí arriba a Betlem i, si bé privada de marit, és rica d'una nova amistat. Els conciutadans de Betlem al veure Noemí i la seva amiga mostren més desconfiança que acollida, tanta és la desconfiança que Noemí es vol canviar el nom: "No em digueu Noemí; digueu-me Marà, perquè el Totpoderós m'ha omplert d'amargor. Me'n vaig anar amb les mans plenes i el Senyor m'hi ha fet tornar amb les mans buides". En realitat no té les mans "buides", l'amistat amb Rut és la seva nova riquesa. La història narrada en aquest petit llibre mostra la riquesa i la qualitat providencial de l'amistat. Rut viu per sempre més en el capteniment de la seva elecció. Sap que l'amistat no és una dimensió donada per descomptada en la vida; l'amistat ha de ser construïda i treballada amb tenacitat, amb determinació i requereix d'un creixement en la consciència personal i en la dels amics. De fet, ella al principi és anomenada "estrangera" (2,10), després "serventa" (2.13), més tard "dona de vàlua" (3,11) i finalment "dona que entra a casa teva" (4,11), posant-la al mateix nivell que les "mares" d'Israel. Rut, per la força de la seva amistat esdevé l'esperança de Noemí i de Booz.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
