Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1a Timoteu 3,14-16
T'escric tot això amb l'esperança que aviat vindré a veure't; però si trigava, vull que sàpigues com t'has de comportar a la casa de Déu, que és l'Església del Déu viu, columna i fonament de la veritat. Sense cap mena de dubte, és gran el misteri de la pietat que es refereix a Jesucrist:
Ell, manifestat en el cos,
acreditat per l'Esperit;
aparegut als àngels,
proclamat entre els pobles;
cregut en el món,
endut a la glòria.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau voldria anar ben aviat a Efes per trobar-se amb Timoteu; sap però que el seu viatge pot ser endarrerit. Mentrestant li envia una sèrie d'indicacions perquè organitzi de manera digna "la casa de Déu, que és l'Església de Déu, columna que sosté la veritat". La cura per la comunitat és una constant en el pensament de l'apòstol. Mai no l'abandona, encara que físicament se'n trobi lluny. Escrivint a Timoteu, Pau té al pensament moltes comunitats de l'Àsia Menor. Es preocupa que es trobin bé i que no sucumbeixin al perill de ser engolides per la mentalitat del món. Per això escriu que l'Església és la "columna que sosté la veritat", perquè ha estat plantada per Déu enmig del món per tal de fer visible als homes la revelació de Déu. El centre d'aquesta veritat revelada és el "misteri de la pietat", o sigui, la persona mateixa de Jesucrist, el misericordiós, el mansuet i humil de cor. Pau en sis versets curts canta aquest misteri de la pietat, que possiblement eren cantats en la litúrgia de l'Església d'aquell temps. El misteri de Crist és explicat en tres parelles de contraris. La primera "cos i Esperit", fent present la naturalesa humana i divina de Crist; a la "manifestació" de Jesús en el "cos", s'hi oposa el reconeixement per "l'Esperit", o sigui la seva resurrecció que ha vençut la mort; per obra de "l'Esperit", el Pare proclama davant de tots els homes que Jesucrist, ajusticiat a la creu com un malfactor, és "el Sant i el Just" (Ac 3,14). La segona parella, "aparegut als àngels" i "proclamat entre els homes", es refereix al triomf de Crist endut al cel i dominador de la història, no circumscrit només a un període històric o a un poble; per això el seu Evangeli ha estat anunciat fins i tot als "pagans". Amb la tercera parella, "cregut en el món" i "endut a la glòria", Pau canta la victòria de Crist endut i glorificat a la dreta del Pare. Afirma que "sense cap mena de dubte és gran el misteri de la pietat", confiat per Jesús a les mans de l'Església i a les de cada creient. Aquest misteri de pietat, l'Església l'ha de viure i testimoniar. El món i cada home en tenen necessitat.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
