Pregària amb Maria, mare del Senyor

Comparteix-Ho


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Esdres 6,7-8.12-20

Deixeu continuar les obres d'aquest temple de Déu. Que el governador dels jueus i els seus dirigents el reconstrueixin en el seu emplaçament originari.
"Aquestes són les meves ordres sobre com heu de procedir amb els dirigents dels jueus respecte a la reconstrucció del temple: Amb els fons reials provinents dels tributs recaptats a la Transeufratina seran pagades puntualment les despeses de les obres als dirigents dels jueus, de manera que no s'interrompin els treballs.
Que el Déu que fa habitar a Jerusalem el seu nom, ell mateix aniquili qualsevol rei o nació que, transgredint aquestes disposicions, gosi destruir el seu temple! Jo, Darius, he promulgat aquest decret. Que sigui executat al peu de la lletra."
Llavors Tatenai, governador de la Transeufratina, Xetar-Boznai i els altres funcionaris, van complir diligentment les ordres rebudes del rei Darius.
D'aquesta manera, els dirigents dels jueus van poder continuar amb èxit els treballs de reconstrucció. Els encoratjaven, amb els seus missatges, el profeta Ageu i el profeta Zacaries, fill d'Idó. Van acabar feliçment la reconstrucció, d'acord amb les ordres del Déu d'Israel i els edictes dels reis perses Cir, Darius i Artaxerxes. L'edifici del temple va quedar enllestit el dia vint-i-tres del mes d'adar, l'any sisè del regnat de Darius.
Els israelites, els sacerdots, els levites i els altres repatriats van dedicar amb alegria el temple de Déu. Amb motiu de la dedicació van oferir cent vedells, dos-cents moltons, quatre-cents anyells i, com a sacrifici pel pecat de tot el poble, dotze bocs, un per cada una de les tribus d'Israel. Després van organitzar els sacerdots en torns i els levites en grups perquè estiguessin al servei del culte a Déu que es fa a Jerusalem, tal com està escrit en el llibre de Moisès.
El dia catorze del primer mes, els repatriats van celebrar la festa de Pasqua. Tant els sacerdots com els levites s'havien purificat, però els altres repatriats no estaven purificats. Com que els levites, doncs, eren purs, sense excepció, van immolar els anyells pasquals per als altres repatriats, per als seus germans els sacerdots i per a ells mateixos.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Arribem finalment al moment de la reconstrucció. El relat és dramatitzat. A l'autor no li interessa definir amb precisió històrica els esdeveniments, i amb els detalls es mostra contradictori o anacrònic, però vol mostrar així que amb la finalització de les obres del temple s'arriba al final d'una llarga història que havia començat amb l'opressió del rei d'Assíria, i que havia portat a la destrucció del temple. Ara, tot ha acabat. La promesa feta pel Senyor a David arriba al seu compliment. Déu no oblida la seva Paraula. Aquesta arriba a la seva realització malgrat el pecat dels membres del poble d'Israel i malgrat les adversitats de la història que semblen frenar el pla del Senyor. Així, no només el temple, cor de la presència de Déu enmig del seu poble, també les festes poden ser celebrades. La joia i la unitat del poble entorn del Senyor són les característiques d'aquest moment de festa: "Els israelites, els sacerdots, els levites i els altres repatriats van dedicar amb alegria el temple de Déu". És una joia que continua. S'allarga "els set dies següents", és a dir, per sempre: "Durant els set dies següents van celebrar amb alegria la festa dels Àzims, ja que el Senyor mateix els havia omplert de goig...". Certament, no es pot estar davant del Senyor amb la tristesa de qui no coneix la seva protecció. Habitar en el lloc on es manifesta la presència de Déu significa ser alliberat de la tristesa i la solitud, filles de l'amor per un mateix. Aquesta joia es manifesta particularment a la festa de la Pasqua i dels Àzims, unificades més tard per la tradició hebraica. En elles es feia memòria de l'alliberament d'Israel de l'esclavitud d'Egipte i es reforçava la fe en el Senyor com el Déu que allibera de qualsevol esclavatge. Cada vegada que es recorda l'alliberament significa retornar amb joia a servir el Senyor i a deixar-se guiar novament per Ell i per la seva Llei. No pot ser iniciada d'altra manera la festa del Temple reconstruït: lloar el Senyor i, mentre es fa memòria de la llibertat obtinguda, retrobar-se com a poble reunit en la presència de Déu.