Pregària amb els sants

Comparteix-Ho


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Esdres 9,5-9

"A l'hora de l'ofrena del capvespre vaig sortir del meu estat d'abatiment. Encara amb el vestit i el mantell esquinçats, vaig caure de genolls i, amb les mans alçades cap al Senyor, el meu Déu, vaig dir:
"-Déu meu, estic tan avergonyit i humiliat que no goso aixecar la mirada cap a tu. Les nostres culpes s'han multiplicat fins a cobrir-nos del tot, les nostres ofenses han crescut i arriben al cel. Des dels temps dels nostres pares fins avui no hem parat d'ofendre't; i, per les nostres culpes, tant nosaltres com els nostres reis i sacerdots hem estat deixats a mercè dels reis estrangers: hem sofert guerres, captivitats, pillatges i humiliacions. I això fins al dia d'avui. Però ara, per un moment, tu, Senyor, Déu nostre, començaves a mostrar-te misericordiós amb nosaltres: rescataves de l'exili una resta del teu poble i li donaves estada en el teu lloc sant; així, Déu nostre, il·luminaves els nostres ulls i començaves a donar-nos vida enmig de la nostra servitud. Perquè nosaltres som esclaus, però el nostre Déu no ens ha abandonat en la servitud, sinó que ha decantat a favor nostre la bondat dels reis de Pèrsia: el nostre Déu ens ha donat nova vida perquè restauréssim el seu temple, en reparéssim les ruïnes i així tinguéssim un lloc segur a Judà i a Jerusalem.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Retornar a la terra promesa no garanteix la integritat i la salvació. Habitar a la terra dels pares comporta fidelitat a la Paraula de Déu. L'exili, amb el qual Israel va ser privat de la terra, va ser la conseqüència de la traïció a l'aliança. El mateix succeeix en temps d'Esdres, el qual fa palesa la confusió d'un home que s'adona de la infidelitat del seu poble. L'home de Déu sent vergonya, no només del seu pecat sinó del pecat del seu poble: "Déu meu, estic tan avergonyit i humiliat que no goso aixecar la mirada cap a tu. Les nostres culpes s'han multiplicat fins a cobrir-nos del tot, les nostres ofenses han crescut i arriben al cel". La consciència de pecat és un aspecte essencial de l'home de fe: no hi ha salvació sense la consciència del mal i del propi pecat. La pregària neix precisament d'aquesta consciència, que acompanya cada dia la vida del creient. Esdres ens mostra la necessitat d'analitzar-nos nosaltres mateixos, reconeixent l'amor gratuït de Déu, davant del qual som indultats, com esclaus alliberats: "...nosaltres som esclaus, però el nostre Déu no ens ha abandonat en la servitud". L'amor de Déu és més gran que el nostre pecat. Cal però, que cadascú ho reconegui humilment sense amagar-se darrere de tota mena de justificacions. Esdres sap que, si més no, Déu ha deixat una resta entre el seu poble, els qui han sobreviscut a la deportació, que és "davant teu, carregat amb les nostres culpes". Déu no pretén que davant d'ell siguem tots justos (i qui podria ser-ho?), però sí que reconeguem el propi pecat i demanem el seu perdó.