Pregària per la pau

Comparteix-Ho

Record de la dedicació de les basíliques romanes de Sant Pere del Vaticà i de Sant Pau extramurs. Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 1,10-15.41-43.54-57

D'aquests reis va brotar-ne un plançó impiu: Antíoc Epífanes, fill del rei Antíoc. Havia estat ostatge a Roma i pujà al tron l'any cent trenta-set de l'era dels grecs.
En aquell temps van sorgir a Israel jueus que s'apartaven de la Llei de Moisès i que n'arrossegaven molts dient: "Vinga, pactem amb les nacions veïnes. Mireu les calamitats que ens han caigut al damunt d'ençà que ens n'hem apartat."
La proposta va agradar a la gent, i alguns del poble es van apressar a acudir al rei. I el rei va autoritzar-los a adoptar els costums de les nacions paganes. Així van construir a Jerusalem un gimnàs a l'estil dels pagans i es feien dissimular la circumcisió. Apostataven de l'aliança santa per associar-se als pagans i, d'aquesta manera, es venien a la maldat.
El rei imposà per decret que en tot el seu regne tots els pobles en formessin un de sol i que cada un renunciés als costums propis. Totes les nacions paganes van acatar l'ordre del rei. Fins i tot molts israelites van adoptar de bon grat la religió oficial: oferien sacrificis als ídols i profanaven el dissabte. El dia quinze del mes de quisleu de l'any cent quaranta-cinc, el rei va fer construir un altar, l'abominació devastadora, sobre l'altar dels holocaustos. Van construir també altars a les viles jueves dels voltants i cremaven encens a les portes de les cases i a les places. Els llibres de la Llei que trobaven, els esquinçaven i llançaven al foc. Si descobrien algú que tenia a casa un Llibre de l'aliança i que vivia d'acord amb la Llei de Moisès, el decret del rei el condemnava a mort.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

La narració del primer llibre dels Macabeus -que inclou la història d'Israel del 167 al 134 aC- comença amb un breu resum històric que esmenta Alexandre de Macedònia (Alexandre el Gran), que aleshores havia estès el seu imperi per tot l'Orient, "d'un cap a l'altre de la terra". Ell, per tal d'amalgamar en una sola civilització diferents pobles, va establir la llengua grega com a llengua oficial de l'imperi. I va ordenar que s'establissin per tot arreu centres de cultura hel·lenística, ja fos amb la creació de noves ciutats o amb la reorganització de les ja existents seguint el model de les ciutats gregues. L'hel·lenisme era present en teatres i gimnasos, els llocs per difondre, juntament amb els temples, les divinitats gregues. L'autor, per descriure l'hegemonia d'Alexandre, present també en el terreny cultural, assenyala que aquest va sotmetre "el món sencer al seu domini". Però l'orgull per tot aquest enorme poder es va apoderar del cor del rei. Va arribar el càstig diví: el rei va emmalaltir i va morir. Abans, però, va dividir el regne entre els seus oficials. Entre aquests hi havia Antíoc Epífanes, "un plançó impiu", que es proposarà el saqueig de Jerusalem. Durant el regnat d'Antioc, alguns jueus "que s'apartaven de la Llei de Moisès", n'arrossegaven molts d'altres a acceptar actituds i estils de vida hel·lenístics. La defensa de la relació amb Déu per damunt de tot era la raó de viure del poble d'Israel. Només sobre la base sòlida de l'aliança amb el Senyor, era possible d'iniciar relacions amb els altres pobles. En cas contrari, s'hauria soscavat l'existència mateixa d'Israel com a poble. És una lliçó que continua tenint el seu valor encara avui quan s'assumeixen actituds mundanes que tendeixen només a la pròpia satisfacció. Els creients estan cridats a ser fidels a Déu i amics dels homes, especialment dels pobres.