Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Daniel 6,12-28
Aquells homes, doncs, van anar-hi i van trobar Daniel pregant i suplicant al seu Déu. Tot seguit es presentaren al rei i li van recordar el seu decret. Li digueren:
-¿No vas signar una ordre prohibint durant trenta dies que ningú pregués a cap déu ni a cap home fora de tu, oh rei, sota pena de ser llançat a la fossa dels lleons?
El rei els va respondre:
-És cert, i segons la llei dels medes i dels perses el decret és irrevocable.
Aleshores ells van exclamar davant el rei:
-Doncs Daniel, un dels deportats de Judà, no fa cas de tu, oh rei, ni de la prohibició que vas signar: tres vegades al dia fa la seva pregària.
El rei, en sentir-ho, es va entristir molt i es va proposar de salvar Daniel; fins a la posta del sol va fer els possibles per alliberar-lo. Però aquells homes l'anaren a trobar i li digueren:
-Sàpigues, oh rei, que, segons la llei dels medes i els perses, tot decret reial, un cop promulgat, és irrevocable.
Finalment el rei va ordenar que portessin Daniel i el tiressin a la fossa dels lleons. El rei li va dir:
-El Déu que tu adores cada dia, et salvarà.
Després van dur una pedra per tancar la boca d'aquella fossa; el rei la va segellar amb el seu anell i amb l'anell dels seus magnats, perquè ningú no pogués fer res a favor de Daniel. El rei va tornar al palau, va passar la nit en dejú, no es féu portar les concubines i no pogué dormir. A trenc d'alba es va llevar i se n'anà de pressa a la fossa dels lleons. Quan era a la vora, va cridar Daniel i li preguntà amb veu adolorida:
-Daniel, servent del Déu viu, ¿el Déu que tu adores cada dia t'ha pogut salvar dels lleons?
Llavors Daniel va parlar al rei. Li va dir:
-Que el rei visqui per sempre! El meu Déu ha enviat el seu àngel a cloure la gola dels lleons i no m'han fet cap mal. Ell sap que sóc innocent i que no he comès res de mal contra tu, oh rei.
El rei se'n va alegrar molt i ordenà que traguessin Daniel de la fossa. El van treure i no li van trobar ni una sola ferida, perquè havia confiat en el seu Déu. Després el rei va ordenar que portessin aquells homes que havien acusat Daniel i els tiressin a la fossa dels lleons amb els seus fills i les seves dones. Encara no havien tocat a terra, que els lleons els van clavar les urpes i trituraren tots els seus ossos.
Llavors el rei Darius va escriure aquesta carta a la gent de tots els pobles, nacions i llengües que habiten arreu de la terra:
-Us desitjo molta pau! Jo, en persona, mano que en tots els dominis del meu reialme tothom respecti i reverenciï el Déu de Daniel.
"Ell és el Déu viu, el Déu etern.
El seu regne no es desfarà,
el seu imperi no tindrà fi.
Ell salva i allibera.
Fa senyals i prodigis cel i a la terra,
i ha salvat Daniel les urpes dels lleons.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Al llarg de la història es fa present contínuament l'amenaça a la fe en Déu perquè la seva presència interroga, posa en discussió la prepotència i l'orgull humà, demana mirar més enllà d'un mateix, ensenya la misericòrdia en un món ple de conflictes. Darius, rei del poderós imperi persa, per consell dels seus funcionaris demana a tots submissió absoluta al seu domini. Tanmateix alberga respecte per Daniel i pel seu Déu, fins al punt de tractar de posar-lo a estalvi. Però a vegades el mal sembla tan fort que fa impossible qualsevol intent d'oposar-s'hi. Daniel és llançat a la fosa dels lleons. La seva vida sembla arribar a la fi. ¿De què li ha servit la seva fe? És la pregunta que acompanya el creient que es troba en situació difícil, quan el mal el toca i es mostra amb tota la seva força impressionant. Daniel no es resigna a aquesta força que sembla invencible, i la seva fe arriba inesperadament fins el rei Darius. La pregària i les paraules de l'home de fe es comuniquen més enllà d'allò que ell mateix espera. La fe canvia fins i tot els poderosos, els fa més humans, i per tant els apropa a Déu. No cal desesperar mai davant del mal, encara que sembli assaltar-nos com un lleó rogent per devorar-nos, com diu la primera carta de Pere: "El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir. Resistiu-li ferms en la fe" (5,9). Daniel va tenir fe i el Senyor va enviar un àngel per alliberar-lo de la fosa dels lleons. El Senyor no permet que els seus fidels romanguin presoners del mal o estiguin sotmesos a la mort. Ell "salva i allibera". Fa senyals i prodigis al cel i a la terra, i salva a Daniel de les urpes dels lleons. Ell alliberarà a tots els qui confien en Ell.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
