Memòria de sant Joan Damascè, pare de l'Església i monjo, que va viure a Damasc el segle VIII, va distribuir els seus béns als pobres i va entrar a la laura de San Sabes, prop de Jerusalem. Pregària pels cristians de Síria. Llegir més
Memòria de sant Joan Damascè, pare de l'Església i monjo, que va viure a Damasc el segle VIII, va distribuir els seus béns als pobres i va entrar a la laura de San Sabes, prop de Jerusalem. Pregària pels cristians de Síria.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 25,6-10a
En aquesta muntanya,
el Senyor de l'univers oferirà a tots els pobles
un banquet de plats gustosos
i de vins selectes:
de plats gustosos i suculents,
de vins selectes i clarificats.
Farà desaparèixer en aquesta muntanya
el vel de dol que cobreix tots els pobles,
el sudari que amortalla les nacions;
engolirà per sempre la mort.
El Senyor Déu
eixugarà totes les llàgrimes
i esborrarà arreu de la terra la humiliació del seu poble.
El Senyor mateix ho afirma.
Aquell dia diran:
"Aquí teniu el vostre Déu!
Havíem posat en ell l'esperança i ens ha alliberat.
És el Senyor, en qui teníem posada l'esperança!
Alegrem-nos i celebrem
que ens hagi salvat."
La mà del Senyor reposarà
sobre aquesta muntanya,
però Moab serà trepitjat allà on és,
com es trepitja la palla a la bassa del femer.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La salvació és presentada com un banquet preparat per a tots els pobles sense que cap en sigui exclòs. Des de l'inici el somni de Déu és universal. Ell és Pare de tots els pobles. I vol que tots siguin salvats. El temps d'Advent ens anticipa la joia d'aquest banquet. Malauradament, és comú avui dia -fins i tot entre els cristians- reduir la salvació al benestar individual, a la tranquil·litat de la pròpia vida. I són molts els qui avui encara són exclosos -sovint amb violència- del banquet de la vida. Malauradament, la globalització no ha significat estendre la taula perquè tothom en pugui participar. Aquest relat bíblic ens revela el gran somni de Déu: la salvació és per a tots els pobles. La salvació no és només per a alguns, potser per a algun grup que es creu perfecte. El profeta suggereix que el Senyor prepara ell mateix un banquet per a tots els pobles, perquè tots puguin gaudir de la plenitud de la comunió amb ell i, per tant, de la unió entre ells. I Jesús, conscient d'aquesta tradició profètica, compara també ell el Regne del cel a un banquet (Lc 14,15-24) al qual Déu convida ""pobres, invàlids, coixos i cecs". Amb una imatge capgirada -el Regne de Déu és un altre món!- en el banquet del cel els rics hi són absents, no perquè en siguin exclosos sinó perquè ells mateixos el rebutgen. El banquet no arribarà només a la fi dels temps. Comença ja des d'ara. Cada vegada que estrenyem llaços d'amistat i d'afecte, cada cop que es crea una nova familiaritat, el banquet del cel comença ja en aquesta terra. I el Senyor ja s'hi dedica des d'ara. En aquest banquet la mort hi és eliminada. Per això, ja des d'ara podem cantar, juntament amb l'apòstol Pau: "Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? El fibló de la mort és el pecat, i la força del pecat ve de la Llei. Però donem gràcies a Déu, que ens concedeix la victòria per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre" (1Co 15,55-57).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
