Pregària amb els sants

Comparteix-Ho


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jaume 1,19-27

Prou que ho sabeu, germans estimats: que tothom sigui prompte a escoltar però lent a parlar i a irritar-se. Perquè l'home que està irritat no obra segons la justícia de Déu. Per tant, abandoneu tot comportament indecorós i tota mena de mal, i acolliu amb dolcesa la Paraula plantada en vosaltres, que té el poder de salvar-vos.
Poseu en pràctica la Paraula i no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos. Perquè el qui escolta la Paraula i no la posa en pràctica s'assembla a un home que contempla la seva pròpia cara en un mirall: es mira, se'n va i a l'instant s'oblida de la cara que feia. En canvi, el qui s'emmiralla en la llei perfecta, la llei de la llibertat, i hi persevera -no pas escoltant-la i després oblidant-la, sinó posant-la en pràctica-, aquest serà feliç de practicar-la.
Si algú es té per religiós, però no domina la llengua i enganya el seu cor, la seva religió és buida. La religió pura i sense taca als ulls de Déu, el nostre Pare, consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats i guardar-se net de la malícia del món.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

"Poseu en pràctica la Paraula i no us limiteu a escoltar-la". Amb aquesta afirmació, l'apòstol continua el raonament del fragment precedent, assenyalant que, si s'escolta i es parla reflexivament (això significa "lent a parlar"), es pot dominar l'instint que porta fàcilment a la ira. Moltes vegades, de fet, la ira és la conseqüència directa de la incapacitat d'escoltar i de parlar després d'haver reflexionat. Hi ha una relació directa entre la disposició en l'escolta de l'Evangeli i la responsabilitat en el parlar amb els altres: qui comprèn la força de la paraula està, sens dubte, més atent a les paraules que pronuncia. La paraula que no neix d'un cor il·luminat per l'Evangeli fàcilment perjudica els qui escolten. Per aquesta raó, als qui es pensen ser piadosos, se'ls insta a posar fre a la seva llengua. Fins i tot Jesús va advertir els deixebles que Déu tindria en compte cada paraula inútil que pronunciessin (vegeu Mt 12,36). Jaume exhorta per tant, a acollir "amb dolcesa la Paraula plantada en vosaltres". Es tracta, de fet, d'acollir amb tot el cor la Paraula de Déu perquè actuï sense que hi posin obstacles el nostre orgull, les nostres distraccions, la nostra indiferència. Jaume aclareix què vol dir l'acollida dòcil de l'Evangeli: ser executors de la paraula i no simples oients. La Paraula de Déu és el mirall de la nostra vida. No n'hi ha prou de mirar-s'hi un moment i oblidar-la de seguida, sinó que hem de cercar la nostra imatge més autèntica i més humana emmirallant-nos en la Paraula. La veritable fe, la religió autèntica, de fet, no resideix en l'estratègia del discurs sinó en la concretesa de l'amor que s'abaixa al servei dels orfes i de les vídues, mantenint-se "immaculada", no contaminada per l'orgull i l'amor per si mateix. Els orfes i les vídues eren nombrosos en la societat de l'època i eren considerats entre els més pobres, com ho testifiquen els llibres de l'Antic Testament. Ells són la imatge dels pobres. Jaume destaca encara el nexe existent entre el refrenar la llengua i la preocupació pels pobres. L'escolta de la Paraula i la compassió pels pobres caracteritzen la nostra fe. La "religió pura", la que posa en relació l'home amb Déu, es realitza en un amor que no es queda en l'abstracció, sinó que es concreta en l'escolta de l'Evangeli i en el servei als pobres.