Pregària de la santa creu

Comparteix-Ho

Memòria de sant Pere Damià (1007-1072). Fidel a la seva vocació monàstica, va estimar tota l'Església i va dedicar la seva vida a reformar-la. Record dels monjos a tot el món.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jaume 2,14-24.26

De què servirà, germans meus, que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l'aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: "Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos", però no els dóna allò que el seu cos necessita, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta.
Potser algú replicarà: "Tu tens fe i jo tinc obres; mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe. ¿Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé; però també els dimonis ho creuen, i fins i tot se n'esgarrifen!"
Home insensat, ¿vols comprendre d'una vegada que la fe sense les obres és estèril? Abraham, el nostre pare, ¿no va ser reconegut just per les obres, quan oferí el seu fill Isaac sobre l'altar? Pots veure, doncs, que la fe cooperava amb les seves obres, i que les obres van dur a plenitud la seva fe. Així es va complir allò que diu l'Escriptura: Abraham va creure en Déu, i Déu li ho comptà com a justícia; per això fou anomenat amic de Déu. Adoneu-vos, per tant, que l'home és just per les obres, i no tan sols per la fe. Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

És la fe la que salva, escriu Pau: aquesta veritat allibera l'home de la supèrbia de pretendre la salvació, do gratuït de Déu. La fe però, ha de vivificar tota la vida del deixeble, afegeix Jaume. En realitat, no es tracta d'una contraposició, sinó d'una explicació. La fe allibera necessàriament energies per a fer el bé. En aquest sentit, la fe sense obres és una fe morta. Jesús va dir: "No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel" (Mt 7,21). Jaume insisteix, com ha fet fins ara, en un cristianisme que a partir de la fe es converteix en acció, en comportament, en elecció de vida. La temptació actual és viure una fe sentimental, individualista, que no es mesura per les opcions de vida. Jaume, a través de l'exemple de negar-se a ajudar a un germà o a una germana que passen necessitat, exposa la insensibilitat i la duresa de cor de qui no es commou. Aquest comportament és una clara traïció al manament fonamental de l'amor. No obstant, això és el que fem habitualment, estem contents dels nostres sentiments perquè els hem viscut amb una gran commoció i amb implicació personal, pensant que estem en el nostre lloc per les paraules amables que haurem dit i no per haver ajudat concretament a qui ens demana qualsevol cosa. No n'hi ha prou de creure en abstracte ni és suficient fer determinades coses. La fe porta necessàriament a nous comportaments, a noves manifestacions d'amor. Abraham és el model de l'autèntic creient: va escoltar amb confiança tot allò que Déu li demanava i ho va posar en pràctica de seguida i fins al final. La seva fe, que va començar amb l'abandó a la voluntat de Déu, esdevingué perfecta gràcies a aquesta obra i en va ser justificat. De la mateixa manera Rahab, que va triar estar de la part del poble de Déu, encara que fos estrangera i prostituta. Jaume acaba amb una altra imatge: de la mateixa manera que el cos mort és signe de l'absència de l'ànima, l'absència d'obres és signe de la manca d'una fe viva.