Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Saviesa 2,1.12-22
Els impius van errats quan es diuen:
"Que n'és, de curta i trista, la vida! No hi ha res a fer quan l'home s'acaba. No se sap de ningú que hagi tornat de la mort. "Posem paranys al just; ens fa nosa. Està contra tot el que fem, ens retreu que faltem a la Llei, ens tira en cara les nostres accions com si fossin contràries a l'educació que vam rebre. Es gloria de conèixer Déu i s'anomena fill del Senyor. És una acusació viva de les nostres idees. Només de veure'l, ja ens afeixuga. I és que la seva vida no s'assembla gens a la dels altres: ell camina per sendes estranyes. Ens mira com moneda falsa, s'allunya dels nostres camins com de la pesta. Declara que a la fi seran feliços els justos i presumeix de tenir Déu per pare. Vegem si és veritat això que diu, comprovem quina serà la seva fi. Si el just és fill de Déu, Déu es posarà a favor d'ell i l'alliberarà dels seus adversaris. Ultratgem-lo i turmentem-lo sense miraments per veure si es manté serè; comprovem si suporta els mals. Condemnem-lo a una mort ignominiosa, perquè, a jutjar pel que diu, Déu intervindrà a favor d'ell."
Així pensen ells, però van errats; la pròpia malícia els encega. No coneixen els designis secrets de Déu; no esperen la recompensa d'una vida santa; menyspreen el premi reservat a una conducta irreprotxable.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest passatge del llibre de la Saviesa reflecteix la situació dels "jueus piadosos", els "justos" que en aquella època vivien en la diàspora, enmig de pagans escèptics i de compatriotes que havien abandonat la fe i el compliment de la Llei del Senyor. Una situació no tan diferent a la que tan sovint viuen molts cristians avui dia. L'autor sagrat posa en boca dels "impius" paraules acusadores contra els "justos", manifestant així la seva dolenteria que acostuma a recaure sobre els creients fent-los la vida més difícil. La cultura dominant induïa a creure que l'home és fruit de la casualitat i la seva fi, la seva mort, no té cap sentit; per tant, és assenyat gastar la vida per si mateix cercant la pròpia satisfacció, el propi interès i benefici. I tot allò que obstaculitza aquest procés ha de ser eliminat, rebutjat sigui com sigui, fins i tot emprant la violència. El testimoni dels "justos" és una contradicció patent contra aquest tipus d'existència, la seva mera presència molesta, fins i tot es torna insuportable. És fàcil veure en aquest text el rostre de Jesús, el just que pateix i mor a causa de la impietat dels homes subjugats per l'esperit maligne. Al costat de Jesús apareixen els rostres de tots els creients que encara avui dia són "perseguits pel fet de ser justos" (Mt 5,10). L'autor de la Carta a Diognet, un text cristià molt antic, escrit en temps de persecució, diu així: "El que és l'ànima en el cos, això són en el món els cristians... Encara que la carn i els seus membres avorreixen l'ànima, ella els estima; també els cristians estimen els qui els odien". Ser "l'ànima del món" significa sostenir-lo amb la força de l'amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
