Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere Llegir més
Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 16,11-15
A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar:
-Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi.
I ens hi va fer anar per força.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'apòstol Pau entra a Europa cridat per "l'Esperit de Jesús". Filips és la primera etapa de l'itinerari de la predicació de la Paraula de Déu a Roma per obra de Pau. Aquesta ciutat, que portava el nom del pare d'Alexandre el Gran, era una colònia romana. Potser per això Pau va pensar de fer-hi la seva primera aturada. El text, en aquest punt, segueix amb el pronom "ens", suggerint l'adhesió de Lluc a la missió de Pau i Siles. Un grup de dones, guiat per Lídia, una comerciant de teixits temorosa de Déu, acull l'apòstol a Filips. Aquesta dona, havent escoltat Pau, es converteix i demana de ser batejada. Es tracta d'una sola persona només, no obstant Lluc fa esment d'aquest episodi. La predicació de l'Evangeli no està condicionada al nombre d'adeptes, no pretén quantitats espectaculars. L'Evangeli està destinat a canviar el cor de cada persona. I és del canvi de cada persona que brolla la fraternitat cristiana. La predicació apostòlica actua canviant els cors de la gent i unint els uns als altres amb un vincle fraternal. La insistència de Lidia per acollir Pau i els seus companys és en aquest sentit un fruit essencial de la conversió a l'Evangeli. L'acollida a l'estranger és el signe de les autèntiques arrels cristianes. La conversió a Jesús no és per a un mateix o per a la pròpia realització personal. La fraternitat que neix de la predicació de l'Evangeli té una immediata projecció missionera, amb les seves conseqüències també en el pla social. Es una evidència, que s'oposa al cristianisme individualista o ètnic que tantes vegades ha entrat en la mentalitat de molts creients. Déu -reitera el Concili Vaticà II- ha volgut salvar els homes reunint-los en un sol poble perquè fos signe i instrument de la unitat de la família humana.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
