Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 17,15.22-18,1
Els qui conduïen Pau el van portar fins a Atenes, i se'n tornaren amb l'encàrrec de dir a Siles i Timoteu que hi anessin com més aviat millor.
Pau, dret al mig de l'Areòpag, va parlar així:
-Atenesos, veig que en tot sou molt religiosos, perquè, recorrent la ciutat i contemplant els vostres llocs sagrats, fins i tot he trobat un altar que porta aquesta inscripció: "Al déu desconegut." Doncs bé, el que vosaltres adoreu sense conèixer és el que jo us anuncio. El Déu que ha fet el món i tot el que s'hi mou, Senyor com és de cel i terra, no habita en temples construïts per mans d'home ni té necessitat que els homes el serveixin, ell que a tots dóna vida, alè i tota cosa. Ell va crear d'un sol home tota la raça humana perquè habités arreu de la terra. I ha fixat uns temps precisos i els límits dels llocs on els homes han de viure, perquè cerquin Déu. De fet, potser podrien acostar-s'hi a les palpentes i trobar-lo, perquè ell no és lluny de ningú de nosaltres, ja que "en ell vivim, ens movem i som". Així ho han dit alguns dels vostres poetes: "Perquè nosaltres també som del seu llinatge." Ara bé, tot i que som del llinatge de Déu, no hem de pensar que la divinitat sigui semblant a estàtues d'or, de plata o de pedra, treballades per l'art i el talent dels homes. Així, doncs, ara Déu passa per alt els temps viscuts en la ignorància i fa saber als homes que tots i a tot arreu s'han de convertir. Ell ja té assenyalat el dia que ha de jutjar el món amb justícia per mitjà d'un home que ell mateix ha designat, i n'ha donat a tothom una prova certa ressuscitant-lo d'entre els morts.
Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure, i d'altres digueren:
-Sobre aquest punt ja t'escoltarem un altre dia.
Després d'això, Pau es va retirar d'enmig d'ells. Tanmateix, alguns se li van ajuntar i es convertiren a la fe. Entre ells hi havia Dionisi l'Areopagita, una dona que es deia Dàmaris i uns quants més.
Després Pau va sortir d'Atenes i se'n va anar a Corint.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El fragment dels Fets explica l'arribada de Pau a Atenes. Atenes, malgrat no ser la ciutat pròspera del temps de Plató, encara era una gran capital. En la narració de Lluc, després de Jerusalem i abans de Roma, Atenes es presentada com una ciutat estratègica per a la predicació de l'Evangeli atès que era la capital de la cultura d'aquell temps. Arribat a la ciutat, Pau no comença immediatament a trobar-se amb els atenencs. Vol entendre'n la cultura, els costums, la sensibilitat, la vida que portaven. El repte era molt delicat i Pau ho sabia. La gran pregunta era fins i tot senzilla: Podria Jerusalem conquerir Atenes? Tocaria l'Evangeli el cor de l'Areòpag? És la mateixa pregunta que encara ens fem avui davant els tants areòpags d'aquest món, davant tantes cultures que habiten el planeta i que travessen els cors i els esperits. L'audàcia de Pau, que amb valentia es presenta davant dels savis d'Atenes, ens mostra que cap areòpag no és estrany a la predicació, que cap cultura no és aliena a l'Evangeli. Al contrari, els areòpags d'avui esperen deixebles que sàpiguen anunciar amb saviesa i coratge la salvació que ve de Jesús. És el gran repte que tots els cristians tenen davant seu i que no poden eludir perquè només l'Evangeli pot fer més humà el món en què vivim i les nombroses cultures que configuren els pobles. L'Evangeli és un llevat que transforma des de dins les cultures per ajudar a tothom a construir un món més humà i pacífic.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
