Pregària de la santa creu

Comparteix-Ho


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Apocalipsi 20,1-4.11-15; 21,1-2

Després vaig veure baixar del cel un àngel, que duia a la mà la clau de l'abisme i una gran cadena. L'àngel va agafar el drac, la serp antiga, que és el diable i Satanàs, i l'encadenà per mil anys; el va llançar a l'abisme, on el tancà amb clau i segellà la porta perquè no enganyi més els pobles fins que es compleixin els mil anys. Acabat, caldrà que sigui deslligat per poc temps.
Aleshores vaig veure uns trons, on es van asseure tots aquells qui han rebut el poder de judicar. Vaig veure les ànimes dels qui havien estat decapitats per haver donat testimoni de Jesús i per haver anunciat la paraula de Déu; tots aquests s'havien negat a adorar la bèstia i la seva estàtua, i a portar la seva marca al front o a la mà. Van tornar a la vida i regnaren amb el Crist durant mil anys. Després vaig veure un gran tron blanc i el qui hi seia. Davant d'ell la terra i el cel van fugir, i perderen el lloc que ocupaven. Llavors vaig veure els morts, tant els qui havien estat grans com els qui havien estat petits, drets davant el tron, i foren oberts uns llibres. Van obrir també un altre llibre: el llibre de la vida. Els morts foren jutjats segons les seves obres, tal com es trobaven escrites en aquells llibres. La mar va tornar els morts que tenia, i també els retornaren la Mort i l'Hades, el seu reialme, i tots van ser jutjats segons les seves obres. Després la Mort mateixa i l'Hades, el seu reialme, van ser llançats a l'estany de foc, que és la segona mort. I tots els qui no eren escrits en el llibre de la vida també foren llançats a l'estany de foc.
Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El primer cel i la primera terra havien passat, i el mar ja no existia.
Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s'engalana per al seu espòs.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vençuda la Bèstia i el seu exèrcit, resta encara vèncer Satanàs. Joan, finalment, pot veure el vell temptador llençat a l'abisme i encadenat. La força de Crist s'abat sobre Satanàs, no sobre els homes. Per a ell no hi ha cap esperança, per als homes, per a cada home, sí. El desig de no perdre'n cap, porta el Verb a la terra i a iniciar una lluita decidida contra Satanàs. No és aquest encara el moment de l'aniquilació definitiva. L'autor parla de mil anys, una prospectiva que ha suscitat molts problemes d'interpretació al llarg de la història. Òbviament es tracta d'un numero simbòlic i la interpretació més corrent veu en aquest període el temps de l'Església, des de la Pasqua fins a la plenitud final del Regne. Es podria dir que és el "ja" de la victòria, però l'"encara no" de la seva plenitud. En aquest espai de temps -que és l'espai de la història humana- el mal no és destruït, està encadenat, i encara pot actuar. La victòria sobre el mal no s'aconsegueix en un instant sinó que arriba a través de la lluita quotidiana de la comunitat dels justos sostinguda per Crist. I comença el judici final que el mateix Déu porta a terme. Davant seu desfila tota la humanitat; cada persona es jutjada segons el que hi ha escrit en els llibres celestials, on són rebatudes les falsedats dels criteris terrenals. Els qui han seguit el camí de l'amor es sentiran dir les obres de misericòrdia: "tenia set, i em donàreu beure" i, a continuació, totes les altres. Cada obra de caritat, fins la més petita, és prou important per a ser inscrita en el "llibre de la vida".