Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d’entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 24,35-48
També ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa.
Mentre parlaven d'això, Jesús es presentà enmig d'ells i els va dir:
-Pau a vosaltres.
Ells es van espantar i, amb l'esglai, es pensaven que veien un esperit. Jesús els digué:
-Per què esteu torbats? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc.
I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus.
Però com que de tanta alegria no s'ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos, els digué:
-¿Teniu aquí res per a menjar?
Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se'l va menjar davant d'ells.
Després els digué:
-Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres: "Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms."
Llavors els obrí l'enteniment perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures. Els digué:
-Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d’entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Evangeli ens porta al final del dia de Pasqua. Els dos deixebles d'Emmaús acaben d'arribar al cenacle per explicar a la resta de deixebles "el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa". Els Onze i els altres, a causa de la por que sentien, continuaven tancats en el cenacle. Era un lloc ple de records però que corria el risc de romandre un lloc tancat i protector. És una por que tots coneixem bé: quantes vegades, de fet, tanquem les portes del nostre cor, de la casa, del grup, de la comunitat, de la família, per estar tranquil o per temor de perdre alguna cosa! Però el Ressuscitat continua estant entre nosaltres, és més, es col·loca en el centre, no a un costat com una persona entre tantes, com una paraula més entre tantes altres. Entra i es col·loca al mig, com Paraula que salva. Els deixebles, plens de por i resignació, pensen que és un fantasma. Havien escoltat ja les dones que els havien dit que Jesús era viu. Però la distància que els separava de Jesús des dels dies de la passió, havia ofuscat la seva ment i endurit el seu cor. L'evangelista suggereix que la incredulitat s'apodera sempre dels creients quan s'allunyen de Jesús i es deixen envair per la por. Jesús entra, estant les portes tancades, i els diu: "Pau a vosaltres!" Sí, el primer fruit de la resurrecció és la pau. La pau pasqual és una nova energia d'amor que omple el món. Als apòstols això els sembla impossible. Però Jesús els reprova amorosament: "Per què us alarmeu?" I els repeteix el que tantes vegades els havia dit en el passat: els dirigents del poble el matarien, però després ressuscitaria. Quantes vegades nosaltres tampoc creiem en les paraules de Jesús! I quan ens són proposades pensem que són irrealitats, talment com un fantasma! L'Evangeli crea una realitat nova, una comunitat nova, real, feta de persones que abans eren disperses i temoroses i que després de l'escolta de l'Evangeli es retroben juntes en una nova fraternitat. Aquell sopar del vespre de Pasqua va ser la plenitud definitiva del regne de l'amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
