XV del temps ordinari Llegir més
Segona Lectura
Colossencs 1,15-20
Ell és la imatge del Déu invisible,
engendrat abans de tota la creació,
ja que Déu ha creat per ell
totes les coses,
tant les del cel com les de la terra,
tant les visibles com les invisibles,
trons i sobiranies,
potències i autoritats.
Tot ha estat creat per ell
i destinat a ell.
Ell existeix abans de tot,
i tot es manté unit gràcies a ell.
Ell és també el cap del cos,
que és l'Església.
Ell és l'origen,
el primogènit dels qui retornen
d'entre els morts,
perquè ell ha de ser en tot el primer.
Déu volgué que residís en ell
tota la plenitud.
Déu volgué reconciliar-ho tot per ell
i destinar-ho a ell,
posant la pau en tot el que hi ha,
tant a la terra com al cel,
per la sang de la creu de Jesucrist.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
