XXXII del temps ordinari
Record de sant Lleó el Gran, bisbe de Roma, que va guiar l'Església en temps difícils.
Llegir més
Segona Lectura
2a Tesalonic. 2,16-3,5
I que el mateix Jesucrist, Senyor nostre, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat i ens ha concedit per la seva gràcia un consol etern i una bona esperança, confortin els vostres cors i us enforteixin en tota mena d'obres i paraules bones.
Finalment, germans, pregueu per nosaltres, perquè la paraula del Senyor es difongui i sigui glorificada, tal com ho és enmig vostre, i perquè siguem alliberats dels homes malignes i dolents: no tothom arriba a creure. El Senyor és fidel. Ell us enfortirà i us guardarà del Maligne. De fet, us tenim tota la confiança en el Senyor: sabem que tot el que us manem, ho feu i ho fareu. Que el Senyor encamini els vostres cors cap a l'amor a Déu i cap a la perseverança que ens ve del Crist.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
