LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

Dijous Sant
Memòria de l'Últim Sopar i el rentament de peus
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Dijous 29 de març

Dijous Sant
Memòria de l'Últim Sopar i el rentament de peus


Primera Lectura

Èxode 12,1-8.11-14

El Senyor va dir a Moisès i a Aaron en el país d'Egipte:
--Aquest mes serà per a vosaltres el primer dels mesos de l'any. Parleu a tota la comunitat d'Israel. Digueu-los: "El dia deu d'aquest mes preneu un anyell o un cabrit per família, un per cada casa. Si una família és massa petita per a menjar-se'l, que s'ajunti amb els veïns més pròxims fins a completar el nombre de persones, comptant quantes en calen per a poder-se'l menjar. L'animal ha de ser sense cap defecte, mascle i d'un any. Podeu prendre tant un anyell com un cabrit. L'heu de guardar fins al dia catorze del mes, i tots els de la comunitat d'Israel el degollareu el capvespre d'aquell dia. Després preneu la sang i poseu-ne als dos muntants i a la llinda de les cases on us el menjareu. Mengeu-ne la carn aquella mateixa nit. L'heu de menjar rostida, amb pa sense llevat i amb herbes amargues. Per a menjar-lo, tingueu el cos cenyit, les sandàlies posades i el bastó a la mà. Us l'heu de menjar a corre-cuita. És la Pasqua del Senyor.
»Aquella nit travessaré el país d'Egipte i faré morir tots els seus primogènits, tant els dels homes com els dels animals, i faré justícia contra els déus d'Egipte. Jo sóc el Senyor. La sang serà el senyal a les cases on vosaltres viviu. Quan veuré la sang, passaré de llarg i, quan castigui el país d'Egipte, no caurà damunt vostre la plaga de l'extermini. Tingueu aquest dia com un memorial i celebreu-lo amb una festa de pelegrinatge en honor del Senyor. És una institució perpètua. Totes les generacions l'han de celebrar.

Salm responsorial

Salm 115 (116 B)

Antífona

Senyor, t’oferiré una víctima d’acció de gràcies.

- Em sento ple de fe, tot i que deia:
«Que en sóc, de dissortat!»;

- tot i que deia, veient-me perdut:
«Els homes, tots enganyen.»

- Com podria retornar al Senyor
tot el bé que m’ha fet?

- Invocant el seu nom, alçaré el calze
per celebrar la salvació.

- Compliré les meves prometences al Senyor,
ho faré davant tot el seu poble.

- Als ulls del Senyor és preciosa
la mort dels seus fidels.

= Ah, Senyor, sóc el teu servent, †
servent teu i fill de la teva serventa!
Tu m’has trencat les cadenes.

- T’oferiré una víctima d’acció de gràcies
invocant el teu nom.

- Compliré el que he promès al Senyor,
ho faré davant tot el seu poble,

- als atris de la casa del Senyor,
al teu bell mig, Jerusalem.

Segona Lectura

1a Corintis 11,23-26

La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, digué l'acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial.» I havent sopat féu igualment amb la copa, tot dient: «Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.» Perquè cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui.

Lectura de l'Evangeli

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Joan 13,1-15

Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem.
Mentre sopaven, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida. Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu:
--Senyor, ¿tu em vols rentar els peus?
Jesús li respon:
--Ara no entens això que faig; ho entendràs després.
Pere li diu:
--No em rentaràs els peus mai de la vida!
Jesús li contesta:
--Si no et rento, no tindràs part amb mi.
Li diu Simó Pere:
--Si és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta'm també les mans i el cap.
Jesús li diu:
--Qui s'ha banyat, només cal que es renti els peus: ja és net tot ell. I vosaltres ja sou nets, encara que no tots.
Jesús sabia qui el traïa, i per això va dir: «No tots sou nets.»
Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i s'assegué a taula altra vegada. Llavors els digué:
--¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres.

 

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Homilia

«Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió» (Lc 22,15), diu Jesús als seus deixebles al començament del seu últim sopar, abans de morir. Veritablement, per a Jesús és un desig de sempre, i també aquell vespre vol estar amb els seus, els d'ahir i els d'avui, inclosos nosaltres. Ell es va asseure a taula amb els Dotze, va prendre el pa i els el va repartir dient: «Això és el meu cos, entregat per vosaltres». El mateix va fer amb el vi: «Això és la meva sang vessada per a vosaltres». Són les mateixes paraules que repetirem tot seguit sobre l'altar, i serà el mateix Senyor qui ens convidi a cadascú de nosaltres a alimentar-nos amb el pa i el vi consagrats. Ell es fa aliment per nosaltres, carn de la nostra carn. El pa i el vi són el nodriment baixat del cel per nosaltres, pelegrins dels camins d'aquest món. Ens fan semblants a Jesús, ens ajuden a viure com Ell vivia, fan sorgir en nosaltres sentiments de bondat, de servei, d'afecte, de tendresa, d'amor, de perdó. Els mateixos sentiments que el van portar a rentar els peus dels deixebles, com un servent. Avançat el sopar Jesús s'aixeca de taula, es treu el mantell i es cenyeix la cintura amb una tovallola. Després pren un gibrell ple d'aigua, s'agenolla davant dels deixebles i els renta els peus. També ho fa amb Judes, que és a punt de trair-lo. Jesús ho sap, però s'agenolla igualment i li renta els peus. Pere només de veure arribar Jesús al seu costat reacciona: «Senyor, ¿tu em vols rentar els peus?» La dignitat per a Jesús no és quedar-se dret sinó estimar els seus deixebles fins a la fi, agenollar-se als seus peus. Es la seva última gran lliçó en vida: «¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres» (Jn 13,12-15). El món educa a quedar-se drets i exhorta a tots a romandre així, fent que els altres s'inclinin davant nostre. L'Evangeli del Dijous Sant exhorta els deixebles a inclinar-se i rentar-se els peus els uns als altres. És un manament nou i un gran do que rebem aquest vespre. A la Santa Litúrgia d'aquest vespre el rentament dels peus és només un signe, una indicació del camí a seguir: rentar-nos els peus els uns als altres, començant pels més dèbils, els més pobres, els més indefensos. El Dijous Sant ens ensenya com viure i per on començar a viure: la vida veritable no és estar drets, dreçats, enrigidits en el nostre orgull; la vida segons l'Evangeli és inclinar-se cap als germans i les germanes, començant pels més dèbils. És un camí que ve del cel, i tanmateix és el camí més humà que podem desitjar. Tots, de fet, necessitem amistat, afecte, comprensió, acollida, ajuda. Tots necessitem d'algú que s'inclini cap a nosaltres, com nosaltres necessitem inclinar-nos cap als germans i les germanes. El Dijous Sant és veritablement un dia humà: el dia de l'amor de Jesús, que s'abaixa fins als peus dels seus amics. I tots són els seus amics, fins i tot aquell que el va trair. Per a Jesús ningú no és enemic, tot per ell és amor. Acabat el sopar Jesús s'encamina cap a l'hort de les Oliveres. Allí s'agenolla novament, és més, es prosterna a terra i sua sang a causa del dolor i l'angoixa. Deixem-nos arrossegar, encara que només sigui una mica, per aquest home que ens estima amb un amor mai vist a la terra. I mentre ens aturem davant el sepulcre, manifestem-li la nostra amistat. Avui, més que no pas nosaltres, és el Senyor qui té necessitat de companyia. Escoltem la seva súplica: «Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi» (Mt 26,38). Inclinem-nos sobre ell i no li fem enyorar el consol de la nostra proximitat. Senyor, en aquesta hora no et farem el petó de Judes, sinó que com pobres pecadors ens inclinem als teus peus, i imitant la Magdalena, continuarem besant-te amb afecte.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.