Litúrgia del diumenge

Comparteix-Ho

XXX del temps ordinari


Primera Lectura

Jeremies 31,7-9

Això diu el Senyor:
Crideu d'alegria pel poble de Jacob,
celebreu la primera de les nacions,
feu sentir l'aclamació dient:
"Salva, Senyor, el teu poble,
la resta d'Israel!"
Jo els faré tornar del país del nord,
els aplegaré des de l'extrem de la terra.
Entre ells hi haurà els cecs i els coixos,
l'embarassada i la partera:
tornarà una gran gentada.
Vindran tot plorant,
suplicaran, i jo els guiaré;
els conduiré als rierols d'aigua
per un camí pla on no ensopeguin.
Perquè jo sóc un pare per a Israel,
i Efraïm és el meu primogènit."

Segona Lectura

Hebreus 5,1-6

Tot gran sacerdot, pres d'entre els homes, està destinat a oficiar a favor dels homes davant de Déu, oferint dons i sacrificis pels pecats. I és capaç de ser indulgent amb els qui pequen per ignorància o per error, ja que ell mateix experimenta per totes bandes la feblesa. Per això ha d'oferir sacrificis pels seus propis pecats igual que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l'honor de ser gran sacerdot: és Déu qui el crida, tal com va cridar Aaron.
Tampoc el Crist no es va atribuir a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que l'ha rebuda del qui li va dir: Tu ets el meu Fill; avui jo t'he engendrat. I també diu en un altre lloc: Ets sacerdot per sempre segons l'ordre de Melquisedec.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Marc 10,46-52

Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s'estava assegut a la vora del camí. Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar:
-Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!
Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort:
-Fill de David, tingues pietat de mi!
Jesús s'aturà i digué:
-Crideu-lo.
Ells van cridar el cec dient-li:
-Coratge! Aixeca't, que et crida.
Ell llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà:
-Què vols que faci per tu?
El cec respongué:
-Rabuní, fes que hi vegi.
Jesús li digué:
-Vés, la teva fe t'ha salvat.
A l'instant hi veié i el seguia camí enllà.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

La pregària feta amb fe obre sempre el cor a una manera diferent de viure. Tanmateix només s'aprèn quan s'és conscient de la pròpia debilitat i, per tant, de la necessitat d'ajuda. Ho havia entès Bartimeu, que pidolava a les portes de Jericó. Com tots els cecs, també ell estava revestit de debilitat. En aquell temps els cecs només podien pidolar, afegint així a la ceguesa la dependència total dels altres. En els evangelis són la imatge de la pobresa i la debilitat. Bartimeu, igual que Llàtzer, igual que molts altres pobres propers i allunyats de nosaltres, jeu a les portes de la vida esperant algun consol. En sentir la notícia que Jesús passa, comença a cridar: «Jesús, fill de David, tingues pietat de mi!» És una invocació molt pobre. Aquell cec no té res més que el seu crit, és la única manera que té de superar l'obscuritat i la distància que no pot determinar. Però a la multitud no li agradava aquell crit, fins el punt que tots l'increpaven perquè callés. Era un crit inconvenient. Hi havia el risc que aquell crit destorbés l'encontre feliç entre Jesús i la gent de la ciutat. En tota la seva presumpta sensatesa, aquella lògica era despietada. No només el cridaven sinó que volien fer-lo callar. Aquell cec no tenia cap relació amb la vida d'aquella ciutat. Li estava permès pidolar, però sense entorpir els ritmes normals i habituals de la ciutat.
Però la presència de Jesús va fer que aquell home superés tot temor. Bartimeu va sentir que la seva vida podia canviar totalment a partir d'aquell encontre. I amb veu encara més forta va cridar: «Fill de David, tingues pietat de mi!» Aquesta és la pregària dels petits, dels pobres que de dia i de nit, sense cessar, perquè la seva necessitat és contínua, s'adrecen al Senyor. Bartimeu, quan va sentir que Jesús volia veure'l, va llençar el mantell d'una revolada i va córrer cap a ell. Va llençar el mantell que el cobria des de feia anys. Es va posar dret i va anar corrents cap a Jesús. Corria a pesar de no poder veure-hi. En realitat «hi veia» molt més profundament que tota aquella multitud. Va sentir la veu de Jesús i va anar cap a aquella veu. Era una veu diferent del murmuri quotidià i de les paraules cridaneres de la multitud que volia fer-lo callar. Bartimeu va seguir aquella veu i va trobar el Senyor. El mateix passa amb qui escolta la Paraula de Déu i la posa en pràctica. I Jesús li pregunta: «Què vols que faci per tu?». Bartimeu, de la mateixa manera que a l'inici havia demanat amb simplicitat, li diu: «Rabuní, fes que hi vegi». Bartimeu ha reconegut la llum sense veure-la. Per això va recuperar la vista immediatament. «Vés, la teva fe t'ha salvat», li diu Jesús.