LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

«Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts» (Ac 2,1). Havien passat cinquanta dies des de Pasqua i cent vint seguidors de Jesús (els Dotze amb el grup de deixebles, juntament amb Maria i les altres dones) estaven reunits en el cenacle, com feien habitualment. Des de Pasqua no havien deixat de reunir-se per pregar, escoltar les Escriptures i viure en fraternitat. Aquesta tradició apostòlica no s’ha trencat des de llavors fins a avui. No sols a Jerusalem, sinó a tantes altres ciutats del món els cristians segueixen reunint-se «tots junts en un mateix lloc» per a escoltar la Paraula de Déu, per a alimentar-se amb la Paraula de Déu, per a nodrir-se del pa de la vida i per a viure junts en la memòria del Senyor.
Aquell dia de Pentecosta fou decisiu per als deixebles a causa dels esdeveniments que van ocórrer dins el cenacle i també a fora. Explica el llibre dels Fets dels Apòstols que a la tarda «com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor» que omplí la casa on es trobaven els deixebles. Fou una mena de terratrèmol que es va sentir a tot Jerusalem, i que va atraure molta gent davant d’aquella porta per a veure què hi estava passant. Es va veure de seguida que no es tractava d’un terratrèmol normal. Hi havia hagut un gran moviment però no havia caigut res. Des de fora no es veien els «esfondraments» que estaven tenint lloc a dins. Dins del cenacle els deixebles van experimentar un veritable terratrèmol que, malgrat ser principalment interior, els va afectar visiblement a tots ells i a allò que els envoltava. Van veure unes «llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d’ells. Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües». Va ser per a tots ells —els apòstols, els deixebles i les dones— una experiència que els va canviar profundament. Potser recordaven el que Jesús els havia dit el dia de l’Ascensió: «Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us ve de dalt» (Lc 24,49), i encara: «Us convé que me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres» (Jn 16,7). Aquella comunitat tenia necessitat de la Pentecosta, d’un esdeveniment que capgirés el cor de cadascú, com un terratrèmol. En efecte, una forta energia els va embolcallar i una mena de foc els va començar a devorar en el més profund dels seus cors. La por va cedir pas al coratge, la indiferència va deixar el camp a la compassió, el tancament es va fondre per la calor, l’egoisme va ser suplantat per l’amor. Era la primera Pentecosta. L’Església iniciava el seu camí en la història dels homes.
El terratrèmol interior que havia canviat el cor i la vida dels deixebles no podia deixar de reflectir-se també fora del cenacle. Aquella porta tancada durant cinquanta dies «per por dels jueus» va ser finalment oberta i els deixebles, ja no replegats sobre si mateixos, ja no concentrats sobre la seva vida, van començar a parlar a la multitud allí reunida. La llarga i detallada llista de pobles donada per l’autor dels Fets dels Apòstols, indica la presència del món sencer davant d’aquella porta. I mentre els deixebles de Jesús parlen, tothom els entén en la seva pròpia llengua: «Com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna?», pregunten admirats. Es podria dir que aquest és el segon miracle de Pentecosta. Des d’aquell dia l’Esperit del Senyor ha començat a superar els límits que semblaven infranquejables. Són aquells límits que lliguen de manera feixuga cada home i cada dona al lloc, a la família, al petit context en el qual s’ha nascut i viscut. I sobretot acaba el domini incontestat de Babel sobre la vida dels homes. La història de Babel ens mostra els homes abocats a construir una única ciutat que amb la seva torre havia d’arribar fins al cel. És l’obra de les seves mans, l’orgull dels constructors. Tanmateix l’orgull, que precisament els unia, de seguida els va capgirar, no es van entendre l’un amb l’altre i es van dispersar per tota la terra (Gn 11,1-9). La dispersió que té el seu inici en la Torre de Babel és una història antiga, que ens descriu la vida ordinària dels pobles a la terra, sovint dividits i en lluita, propensos a subratllar més allò que els separa que no pas allò que els uneix, cadascú de cara als seus interessos, sense tenir en compte el bé comú.
La Pentecosta posava fi a la Babel dels homes, en lluita només per a ells mateixos. L’Esperit Sant vessat en el cor dels deixebles inaugurava un temps nou, el temps de la comunió i la fraternitat. És un temps que no neix dels homes, tot i que els implica. No brolla dels seus esforços, tot i que els exigeix. És un temps que ve de dalt, de Déu. Del cel —conten els Fets— va caure una pluja com de llengües de foc que es van distribuir sobre el cap de cadascú dels presents: era la flama de l’amor que crema tota aspror i llunyania. Era la llengua de l’Evangeli que travessa les fronteres establertes pels homes i toca els seus cors perquè es commoguin. El miracle de la comunió comença precisament a Pentecosta, dins el cenacle i davant la seva porta. És aquí —entre el cenacle i la plaça— on s’inicia l’Església: els deixebles, plens de l’Esperit Sant, vencen la seva por i comencen a predicar. Jesús els havia dit: «Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà a la veritat sencera» (Jn 16,13). L’Esperit ha vingut, i des d’aquell dia continua guiant els deixebles pels camins del món. La soledat i la guerra, la confusió i la incomprensió, l’orfandat i la lluita fratricida, no són ja coses irremeiables en la vida dels homes perquè l’Esperit ha vingut a «renovar la vida sobre la terra» (Sl 103,30).
L’apòstol Pau, a la Carta als Gàlates, exhorta els creients a caminar segons l’Esperit per a no ser portats a satisfer els desigs de la carn: «Les conseqüències dels desigs terrenals són prou clares: relacions il•legítimes, impuresa, llibertinatge, idolatria, bruixeria, enemistats, discòrdies, gelosies, enfuriments, rivalitats, divisions, sectarismes, enveges, borratxeres, orgies i coses semblants» (Ga 5,19-21). I afegeix: «Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix» (Ga 5,22). D’aquests fruits, en té necessitat el món sencer. La Pentecosta és l’inici de l’Església, però també l’inici d’un món nou. També, en aquest inici de mil•lenni el món és davant la porta a l’espera d’una nova Pentecosta. L’Esperit Sant, com aquell dia de Pentecosta, s’ha vessat sobre nosaltres perquè sortim de la nostra obscuritat i rudesa i testimoniem l’amor del Senyor. També a nosaltres se’ns fa el do de la «llengua» de l’Evangeli i del «foc» de l’Esperit perquè, mentre comuniquem l’Evangeli al món, escalfem els cors dels pobles i els apropem al Senyor.