LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

L’Evangeli d’aquest diumenge ens presenta en primer lloc a un pastor que crida els seus amics i els diu: «Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l’ovella que havia perdut» (v. 6), després, a una dona que va a trobar les seves amigues i les convida: «Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut» (v. 9), i, finalment, a un pare que crida els seus servents i els diu: «Porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat» (vv. 23-24). Són tres maneres d’expressar el mateix estat d’ànim: l’alegria de Déu quan recupera els seus fills que s’havien perdut. Voldria imaginar l’alegria de Déu que esclata en cada santa litúrgia del diumenge. Sí! Cada diumenge Déu ens troba i fa festa. Podem comparar el Senyor amb aquell pare de la paràbola que, des del terrat de casa mira els nostres carrers i tant bon punt ens veu arribar, com va fer aquell fill que tornava, baixa corrent cap a la porta per anar al nostre encontre i abraçar-nos. I en efecte, la Santa Litúrgia s’obre amb l’abraçada de Déu: és el moment del perdó. Immediatament som revestits per la misericòrdia: «De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l’hi, poseu-li també l’anell i les sandàlies» (v. 22). I podem entonar l’himne de lloança, el Glòria. I després s’obre el llarg col•loqui amb la Paraula de Déu, interromput per la nostra llunyania. A continuació ve el banquet eucarístic que, alimentant-nos amb el pa sant i el calze de la salvació, ens transforma fins fer-nos semblants al Fill predilecte.
Es podria dir que el diumenge és precisament això: la festa de l’abraçada de Déu, la festa de la gran misericòrdia. Una misericòrdia que rarament es troba en el món, on sovint abunda l’absència de perdó i, encara més, l’absència d’amor. Entre els homes és habitual que cadascú s’afirmi a si mateix, que cadascú reivindiqui els seus drets i que es mostri una marcada insensibilitat davant el perdó. Els dos fills de la paràbola, el menor i el major, són mesquins i egoistes. Es podria dir: «Pobre pare, amb dos fills així!» Ho tenien tot: un pare ric i una casa gran, criats que els servien i béns per gaudir-los. Ho tenien tot, però en comú. Van preferir la seva mesquinesa. «Pare, —va dir el fill més jove—dóna’m la part de l’herència que em toca» (v. 12). Una veritable ximpleria! Prefereix una part al tot. En aquell jove, com passa sovint en cada un de nosaltres, hi ha el fastigueix pel que és comú, el fastigueix de no ser amo absolut d’un mateix i de les pròpies coses. «Dóna’m la part que em toca». És una trista cantarella que es repeteix cada dia. El jove es va allunyar de casa i va viure dissolutament. En el context evangèlic el terme «dissolut», més que un comportament immoral, significa una vida deslligada (alliberada) de tota dependència, tant del pare com de la casa. En definitiva, viure dissolutament significa viure anant per lliure, sense escoltar ningú i sense dependre de ningú. És a dir, viure sol, lluny del pare. Però, comportant-se d’aquesta manera, aquell jove va acabar cuidant porcs.
Igualment egoista va ser el germà gran. Així que els criats li van dir el motiu de la festa, es va indignar contra el pare i no va voler entrar. Rebutja la festa i la misericòrdia, prefereix un cabrit per a ell i algun amic al vedell gras i a la taula parada amb el seu germà i tots els altres. Sembla estrany que no es deixi portar per l’ambient d’aquella festa, però això és el que passa cada vegada que un vol la festa només per a ell. El pare li diu: «Tot el que és meu és teu» (v. 31). Però aquell fill prefereix quedar-se fora, nerviós i trist. Sembla increïble, però està trist perquè el pare ha organitzat una gran festa.
Aquests dos fills no estan lluny de nosaltres, conviuen en el cor de cada un de nosaltres que, com ells, compartim el desig de posseir-ho tot. Exactament al contrari del que vol el Pare. Però la voluntat de posseir, de tenir només per a un mateix, com ens mostra l’Evangeli, porta a la tristesa i sovint també a la perdició. Allò que compta a la fi és la capacitat de retornar dins d’un mateix, d’adonar-se de la tristesa de la pròpia condició, d’alçar-se i retornar a la casa del Pare. En tenim prou només amb recordar aquestes paraules evangèliques sobre la misericòrdia de Déu, veiem que és infinitament més gran que el nostre pecat. És precisament aquest record el que ens dóna la força per alçar-nos de nou i reprendre el camí vers al Senyor. No trobarem un jutge, sinó un pare que ve al nostre encontre per abraçar-nos.
El diumenge és el dia beneït per tornar. La santa litúrgia ens ve a trobar i abat tota la nostra tristesa, tot els nostre pecat, tot el nostre tancament. Deixem-nos prendre per aquesta festa i assaborim-la. El diumenge eixampla el cor, fa caure els murs, fa obrir les portes de la ment, fa veure lluny cap al món, cap als pobres. El diumenge és gran, com gran és la misericòrdia de Déu. El diumenge és ric, no és mesquí; està ple de sentiments, més bonics que els nostres instints banals i immediats. El diumenge és el dia sant en el qual Déu fa de nosaltres homes i dones més feliços. Un antic himne, compost pel sant bisbe Joan Crisòstom deia: «Si un és amic de Déu, que gaudeixi d’aquesta festa bella i lluminosa. El qui ha treballat i el qui no ho ha fet, el qui viu en pau i el qui viu en el dolor, el qui s’ha perdut i el qui és a casa, el qui està afligit i el qui està alleujat, que vinguin tots i seran acollits. La santa litúrgia és festa, és perdó, és abraçada de Déu per a cadascú». Que ho sigui també per a nosaltres avui.