XXVII del temps ordinari Llegir més
Homilia
«Fins quan, Senyor, cridaré auxili i no m’escoltaràs, clamaré contra el violent i no em salvaràs? Per què em fas veure tanta injustícia? Per què et mires de lluny l’opressió, mentre jo he de presenciar destruccions i violències?» (vv. 2-3). Aquestes són les paraules inicials del diàleg entre el profeta Habacuc i Déu. No sabem res d’aquest profeta. Es presenta a si mateix com algú fred i escèptic que, en el seu habitual diàleg amb Déu en el temple, s’atreveix a demanar-li comptes sobre certs assumptes, a demanar-li explicacions sobre el comportament de l’Altíssim quan castiga un malvat amb un malvat pitjor (el malvat per al profeta és l’imperi assiri, i el malvat encara pitjor seria l’imperi neobabilònic).
La situació que el profeta té davant els seus ulls està marcada per desgràcies, dolors, violències, lluites i conteses, i Déu sembla no adonar-se’n, com si no pogués fer res o estigués distret. I és el seu poble el que està vivint una esclavitud amarga! El profeta es pregunta «fins quan» durarà aquesta situació. I si Déu respon que castigarà el malvat amb un altre encara pitjor, el profeta pregunta «per què?». ¿No s’instauraria d’aquesta manera una cadena cruenta que enfrontaria un poble contra un altre? El profeta sembla desafiar Déu perquè li doni una resposta. Ell s’estarà com a guàrdia i sentinella en el seu lloc fins que Déu respongui. I arriba la resposta. Déu va parlar al profeta i, a través d’ell, a tots els homes: «Escriu el que jo et revelo, grava-ho sobre unes tauletes perquè es pugui llegir sense entrebancs. No és encara el moment que es compleixi, però vola cap al terme i no fallarà. Espera-ho, si és que triga; segur que vindrà sense retard» (vv. 2-3). «Aquell poble s’enorgulleix continua el text però fracassarà, mentre que el just viurà per la seva fidelitat» (v. 4), és a dir, salvarà la seva vida mitjançant la confiança en Déu. A les preguntes del profeta Habacuc es concentren les nombroses preguntes d’aquests temps, especialment les relacionades amb la situació de països propers al nostre i de molts països del món gran dels pobres.
El profeta diu que sucumbirà aquell que no tingui l’ànima recta, mentre que el just viurà per la seva fe. Davant el que està succeint, cada creient és cridat a redescobrir amb urgència la radicalitat de la seva fe. No ens trobem en el terreny de les decisions particulars i parcials, subjectes al criteri del judici històric. Està en joc el sentit profund de la vida i de les decisions personals, socials i fins i tot polítiques. D’alguna manera, està en joc la raó que regeix cadascuna de les decisions, íntimament lligada al carisma de la fe. L’apòstol Pau recorda a Timoteu (a la segona lectura) que «revifi el do de Déu» que ha rebut, i afegeix que el carisma no és «un esperit de covardia, sinó un esperit de fortalesa, d’amor i de seny» (2Tm 1,7). Així defineix Pau l’home de fe: algú que decideix viure mirant sempre al Senyor. L’home de fe no és tímid ni vergonyós, és ferm i valent en el seu testimoni, com el mateix Pau escriu a Timoteu.
L’Evangeli de Lluc (17,5-10) s’obre amb la pregària dels apòstols a Jesús: «Augmenta’ns la fe». En aquests temps potser tots hauríem de fer aquesta pregària. Sentiríem com Jesús ens contesta: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar”, i us obeiria» (v.6). No cal tenir una gran fe, sembla dir Jesús. Només cal una fe petita, però que sigui fe, és a dir, confiança en Déu més que en qualsevol altra cosa (carrera, diners, partit, clan, un mateix). D’aquesta fe en basta un «gra», que ja és capaç de moure muntanyes. La prova la trobem en la frase final del passatge evangèlic: «Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: “Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer”» (v. 10). El deixeble és cridat a fer el seu deure fins al fons i a dir en acabar: «Som uns servents que no mereixen recompensa». Per a nosaltres, acostumats a reivindicar mèrits i reconeixements, aquestes paraules sonen realment ben estranyes. Tanmateix, en elles es pot dipositar la confiança en un nou futur.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
