LA PREGÀRIA CADA DIA

Memòria de Shabbaz Bhatti, ministre de les minories a Pakistan, cristià, mort el 2011 pels terroristes pel seu compromís en la recerca de la pau i el diàleg.

Lectura de la Paraula de Déu

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Lluc 9,22-25

Jesús afegí:
--Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia.
I deia a tothom:
--Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

El fragment de l’Evangeli de Lluc, i el del Deuteronomi (30,15-20), que es llegeix en la primera lectura de la missa d’avui, ens posen en el camí d’aquest temps quaresmal. El passatge del Deuteronomi, que relata una part del tercer discurs de Moisès al poble d’Israel, ens posa davant dos camins, el del bé i el del mal. El Senyor té un gran respecte per la nostra llibertat. Ell no ens obliga al bé, ens el proposa perquè el bé no pot ser sinó fruit de l’amor. I ens diu: «Avui et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia». Sí, la vida consisteix en estimar, mentre la mort consisteix en seguir el mal. En efecte, si el mal ens allunya de Déu i dels seus manaments, ens adverteix: «aneu de cert a la perdició». En aquest temps és bo reflexionar sobre la responsabilitat que tenim cadascú de nosaltres d’escollir entre el camí del bé o el del mal. Podem triar. Avui dia tot es justifica, fins i tot el mal. Però tant el mal com el bé, tant l’amor com el seu contrari són el resultat d’una elecció o possiblement, de moltes petites decisions que es converteixen en hàbits establerts. També Jesús torna —en el fragment de l’Evangeli que hem escoltat— sobre aquest tema. I diu: «Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà». Tots nosaltres, naturalment, mirem de pensar en nosaltres mateixos, en salvar-nos de qualsevol dificultat, problema o angoixa, i sobretot en els nostres interessos i en la nostra afirmació. Es tracta de l’instint pervers de l’amor per un mateix que és ben arrelat en el cor de cada home. Un instint així, que ens empeny a pensar només en nosaltres mateixos, ens porta al desinterès pels altres, i sovint fins i tot a l’hostilitat cap a ells, especialment si els considerem competidors o enemics potencials. Jesús ens diu: «Què en treu l’home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?» La set del guany a qualsevol preu és com una febrada que no ens deixa mai. És com tenir una febre continuada que ens porta a la ruïna. Quantes vides no són sacrificades en l’altar del benefici! Quantes famílies, quantes relacions no són cremades a causa de posar el guany en primer lloc! Jesús ensenya un altre camí. I no l’ensenya només a través de la paraula, sinó amb l’exemple. Ell se’n va cap a Jerusalem per salvar-nos, perquè ens estima, encara que aquesta decisió comporti sofriment i mort. Però «al tercer dia» ressorgirà amb una vida nova i plena. Jesús no és un Messies poderós i fort com els homes el voldrien. Ell ha vingut per donar la seva vida en rescat de tots. La seva força no és la dels homes sinó la de l’amor que no coneix cap límit, ni tan sols el límit de l’amor per si mateix. Dirigint-se a tots els que el segueixen, explica quines són les exigències del seguiment de l’Evangeli: allunyar-se del propi egoisme, renunciar a l’amor només per un mateix, abandonar els costums egocèntrics de sempre i assumir l’estil de vida de Jesús, és a dir, no viure més per un mateix, sinó pel Senyor i pels altres. Aquest és el sentit de l’exhortació a negar-se a si mateix i prendre la pròpia creu. És el camí de l’autèntic guany. Qui vol conservar la pròpia vida, és a dir els propis costums, les pròpies tradicions egocèntriques, la perdrà. La salvació no consisteix en tenir moltes coses sinó en tenir el cor gran i apassionat per l’Evangeli.