Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 17,15-21
Els qui conduïen Pau el van portar fins a Atenes, i se'n tornaren amb l'encàrrec de dir a Siles i Timoteu que hi anessin com més aviat millor.
Mentre Pau els esperava a Atenes, s'indignava de veure la ciutat plena d'ídols. A la sinagoga s'adreçava als jueus i als qui adoraven l'únic Déu, i a la plaça de la ciutat parlava cada dia amb els qui hi trobava. També alguns filòsofs epicuris i estoics conversaven amb ell. Alguns es preguntaven:
--Què deu voler dir aquest xerraire?
D'altres deien:
--Sembla un predicador de divinitats estrangeres.
Parlaven així perquè Pau els anunciava Jesús i la resurrecció. Llavors se l'endugueren amb ells i el van portar a l'Areòpag tot dient-li:
--Podríem saber què és aquesta doctrina nova que tu ensenyes? Ens fas sentir coses que ens resulten estranyes, i voldríem saber què vol dir tot això.
Cal tenir present que tots els atenesos, com també els estrangers residents a la ciutat, en res no passaven el temps més de gust que contant o escoltant novetats.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Per un designi particular de Déu, la persecució porta els deixebles a dirigir-se a altres llocs per comunicar també allí la bona nova del Regne. El Senyor transforma en avantatge per a l’Evangeli la duresa dels homes que s’hi oposen. Pau arriba, doncs, a Atenes com un fugitiu. Atenes, malgrat no ser la ciutat pròspera del temps de Plató, encara era una gran capital. En la narració de Lluc, després de Jerusalem i abans de Roma, Pau havia de predicar l’Evangeli a la capital de la cultura d’aquell temps. Arribat a la ciutat, es barreja amb la gent de l’àgora i del mercat per tal de comprendre la sensibilitat dels atenesos. El repte era molt delicat i Pau ho sabia. Per això volia entendre, des de dins podríem dir, la cultura, els costums, la sensibilitat, la vida dels atenesos. La gran pregunta que Pau es feia era molt clara: ¿Podria Jerusalem conquerir Atenes? ¿Tocaria l’Evangeli el cor de l’Areòpag? És la mateixa pregunta que encara ens fem avui davant els tants areòpags d’aquest món, davant tantes cultures que habiten el planeta i que travessen els cors i els esperits. L’audàcia de Pau, que amb valentia es presenta davant els savis d’Atenes, ens mostra que cap areòpag no és estrany a la predicació, que cap cultura no és aliena a l’Evangeli. Al contrari, els areòpags d’avui esperen deixebles que sàpiguen anunciar amb saviesa i coratge la salvació que ve de Jesús. És el gran repte que tots els cristians tenen davant seu i que no poden eludir perquè només l’Evangeli pot fer més humà el món en què vivim.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
