Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 2,4-9.15-17
Així foren els orígens del cel i de la terra quan van ser creats.
Quan el Senyor-Déu va fer la terra i el cel no hi havia cap matoll ni havia nascut l'herba, perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure, ni existia cap home que pogués conrear els camps. Però de dintre la terra pujava una humitat que els amarava en tota la seva extensió.
Llavors el Senyor-Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Li va infondre l'alè de vida, i l'home es convertí en un ésser viu. Després el Senyor-Déu plantà un jardí a l'Edèn, a la regió d'orient, i va posar-hi l'home que havia modelat. El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil tota mena d'arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Al mig del jardí hi féu néixer l'arbre de la vida i l'arbre del coneixement del bé i del mal.
El Senyor-Déu va prendre l'home i el va posar al jardí de l'Edèn perquè el conreés i el guardés. I li va donar aquest manament:
-Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí. Però no mengis del fruit de l'arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Génesis narra una segunda vez la creación, como si quisiera hacer hincapié en el vínculo originario del hombre y de la creación con Dios. El autor sacro no pretende proponer una verdad científica sobre los orígenes de la especie humana o del mundo, sino afirmar que la vida humana es santa porque es obra de Dios y le pertenece. El hombre, todo hombre, está llamado a honrarla, respetarla, defenderla y hacerla fructificar; y no a vivirla solo para sí mismo, lo que sería como enterrarla bajo tierra. Solo Dios es el Señor de la vida humana, y se la ha dado al hombre para que dé frutos para todos. Esta página parece poner en el centro del relato la preocupación de Dios por el hombre: lo forma de la tierra, insufla en él la vida y lo pone en el jardín. La vida viene de Dios, como indica ese "aliento" que insufla en él. Por tanto, Dios confía al hombre la tarea de cultivar y custodiar la belleza de ese jardín. ¡Qué valiosa y previsora esta doble tarea que Dios confía al ser humano! Ante todo, el hombre debe "cultivar" la creación. El verbo hebreo significa "servir", y también "trabajar". El ser humano está llamado al servicio de ese jardín que es la tierra, el universo en el que Dios lo ha puesto; debe cuidar de él, debe cultivarlo para que produzca sus frutos y de ellos se beneficie toda la familia humana. Debe también "custodiar" la tierra: no somos los dueños de la creación para plegarla a nuestros deseos, sino sus señores para exaltarla. La tarea del hombre, por tanto, no es poseer para sí mismo sino "custodiarla" para que sea una casa para todos. Ese jardín se sitúa también en la perspectiva de la tierra prometida, que Dios dará como regalo a su pueblo. Solo si Israel "la sirve y la custodia" seguirá poniendo de manifiesto el don de Dios; de otro modo correrá el riesgo de perderla, como sucederá con el exilio en Babilonia. Y en el jardín hay un árbol. Ese árbol, por una parte, marca un límite que no se puede traspasar, pero por otra expresa la posibilidad de la amistad con Dios. Por ello representa la tentación más peligrosa, la que empuja al hombre a querer ser como Dios, dueño de sí y de los demás.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
