Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 3,9-24
Però el Senyor-Déu cridà l'home i li va dir:
-On ets?
Ell li va respondre:
-He sentit que et passejaves pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m'he amagat.
El Senyor-Déu li replicà:
-Qui t'ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit?
L'home va respondre:
-La dona que has posat al meu costat m'ha ofert el fruit de l'arbre i n'he menjat.
Llavors el Senyor-Déu va dir a la dona:
-Per què ho has fet, això?
Ella va respondre:
-La serp m'ha enganyat i n'he menjat.
El Senyor-Déu va dir a la serp:
-Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T'arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida. Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t'atacarà al cap i tu l'atacaràs al taló.
Després digué a la dona:
-Et faré patir les grans fatigues de l'embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar.
Després va dir a l'home:
-Ja que t'has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure'n l'aliment. La terra et produirà cards i espines, i t'hauràs d'alimentar d'allò que donin els camps. Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs.
L'home va donar a la seva dona el nom d'Eva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.
Llavors el Senyor-Déu va fer túniques de pell i va vestir l'home i la dona.
Després el Senyor-Déu digué:
-L'home s'ha tornat com un de nosaltres: ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l'arbre de la vida, el cull i en menja, viurà per sempre!
Llavors el Senyor-Déu va expulsar l'home del jardí de l'Edèn, perquè treballés la terra d'on havia estat tret. Un cop l'hagué expulsat, va posar a l'orient de l'Edèn els querubins amb la flama de l'espasa fulgurant per a guardar el camí de l'arbre de la vida.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Dios no abandona nunca a los hombres, ni siquiera cuando pecan y se alejan de él. Buscó a Adán y a Eva, preguntando con afecto: "¿Dónde estás?". Sí, a veces nos escondemos del Señor y de su mirada para encerrarnos en nosotros mismos. Ocurre cada vez que vivimos como si Dios no existiese y no fuese nuestro amigo. Pero el Señor continúa preguntándonos también a nosotros: "¿Dónde estás?" Y cada día nos pide que no nos escondamos de su amor. Adán, probablemente consciente del pecado cometido, tiene miedo, se avergüenza y se esconde de Dios. Pero el Señor lo busca, nos busca, e inicia un coloquio con Adán. Como a menudo nos sucede a cada uno de nosotros, a nadie le gusta reconocer su pecado: todos somos siempre rápidos en disculparnos y en atribuir a los demás la responsabilidad de nuestras acciones y del mal. Pero Dios sabe qué es lo que ha ocurrido realmente. Sus palabras a la serpiente, a la mujer y al hombre son solo la consecuencia de lo ocurrido. Es el pecado, que provoca consecuencias dramáticas que marcan la historia de la humanidad y del mundo: la enemistad, el dolor, el esfuerzo por la supervivencia, e incluso la muerte. Sin Dios se muere, sin Dios nos convertimos en enemigos, como sucederá entre Caín y Abel. Sin embargo, la intención de Dios no es castigar a Adán y Eva, no es castigar al pecador: continúa ocupándose del hombre y de la mujer, haciendo por ellos algo para cubrir su desnudez. Es también el vestido de su amor, que les podrá cubrir cuando abandonen el jardín de la vida con Dios. Por eso, según el apóstol Pablo, Jesucristo es el nuevo Adán: "Así pues, como el delito de uno atrajo sobre todos los hombres la condenación, así también la obra de justicia de uno procura a todos la justificación que da la vida. En efecto, así como por la desobediencia de un hombre, todos fueron constituidos pecadores, así también por la obediencia de uno todos serán constituidos justos" (Rom 5, 18-19).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
