Fiesta de la beata Virgen María, madre de la Iglesia.
Recuerdo de san Pablo VI (+1978), papa.
Llegir més
Fiesta de la beata Virgen María, madre de la Iglesia.
Recuerdo de san Pablo VI (+1978), papa.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 19,25-34
S'estaven vora la creu de Jesús la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al seu costat, el deixeble que ell estimava, digué a la mare:
-Dona, aquí tens el teu fill.
Després digué al deixeble:
-Aquí tens la teva mare.
I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.
Després d'això, Jesús, sabent que ja tot s'havia acomplert, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir:
-Tinc set.
Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van fixar al capdamunt d'una tija d'hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir:
-Tot s'ha complert.
Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit.
Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús. Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb una llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tras haber celebrado la gran fiesta de Pentecostés, que fue el inicio de la Iglesia en el mundo, la liturgia nos invita a contemplar a María con el título de madre de la Iglesia. Podríamos decir que su maternidad se ve ya claramente a los pies de la cruz, cuando el mismo Jesús le dice: "Mujer, ahí tienes a tu hijo", y al discípulo: "Ahí tienes a tu madre". Estas palabras de Jesús hablan a nuestra vida, a cada uno de nosotros, que fácilmente intentamos ponernos a salvo, evitar los problemas, alejar el sufrimiento y no hacemos frente al mal. María tal vez aquel día comprendió la verdad de las palabras que Simeón le había dicho: "A ti misma una espada de atravesará el alma" (Lc 2,35), del mismo modo que la lanza atravesó el costado de Jesús. Se podría decir que allí donde se forma una comunidad de discípulos a los pies de la cruz, signo de todo sufrimiento humano, allí está la Iglesia. Tenemos que estar al lado de todos los calvarios del mundo, al lado de todos los crucifijos para recibir el consuelo de encontrar una madre y un hijo, para tener hermanos y hermanas, que no nos abandonan ni nos dejan solos. "Desde aquella hora -dice el Evangelio- el discípulo la acogió en su casa." Acoger en casa, en el corazón, a la madre de Jesús significa estar con ella a los pies de las cruces del mundo como un signo de esperanza y de inicio de una vida nueva, de una nueva familia que se forma. El icono de la crucifixión, con María y Juan a los pies de la cruz, es el modelo de la Iglesia, de toda comunidad cristiana.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
