Oración por la unidad de los cristianos. Recuerdo especial de las Iglesias ortodoxas. Llegir més
Oración por la unidad de los cristianos. Recuerdo especial de las Iglesias ortodoxas.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 3,13-19
Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús. En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar, amb poder de treure dimonis. Els dotze que va designar són aquests: Simó, a qui donà el nom de Pere; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, germà de Jaume, als quals donà el nom de Boanerges, que vol dir "fills del tro"; Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Tadeu, Simó el Zelós i Judes Iscariot, el qui el va trair.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Después de haber acogido a las multitudes a orillas del lago, Jesús se desplaza a lo alto del monte. El monte es el lugar de la oración, el lugar del encuentro con Dios, más que el de la misión entre la gente. Y escribe Marcos que Jesús "llamó a los que él quiso; y vinieron junto a él". Es él quien los escoge y los llama. Después de la adhesión a la llamada, Jesús los lleva consigo. Son doce, como las doce tribus de Israel. Por fin todo el pueblo de Dios encontraba su unidad alrededor del único pastor. Aquellos doce están unidos a partir de Jesús que les ha llamado y les ha unido a su misma misión. Es el Señor quien les mantiene unidos como hermanos, no otro. La razón de la comunión cristiana es solo Jesús, ciertamente no la nacionalidad, ni intereses comunes, ni lazos de cultura o de sangre, ni una misma condición o una común pertenencia. Les une solo el ser todos discípulos de ese único Maestro. Pero estar junto a Jesús no es para encerrarse en un grupo elitista y preocupado de su propia vida. Jesús los "instituyó", es decir, los estableció en la unidad, no para que permaneciesen entre ellos sino para "enviarlos a predicar con poder de expulsar los demonios". Es lo que Jesús mismo hacía: predicar el reino de Dios y expulsar demonios. La Iglesia, fundada sobre los doce, está llamada a continuar a lo largo de los siglos y en el mundo entero esta misma obra. La comunidad cristiana no es un pueblo anónimo, compuesto de personas que carecen de lazos mutuos. El Señor ha llamado a los doce por su nombre, uno a uno. Así nació esta primera comunidad de los doce. Y del mismo modo sigue naciendo todavía hoy toda comunidad cristiana. Cada uno tiene su nombre, su historia, y a cada uno se le ha confiado la misión de anunciar el Evangelio y curar las enfermedades. La condición previa a la misión es estar "con Jesús". Se podría decir que el apóstol es ante todo discípulo, es decir, alguien que está con Jesús, que le escucha, que le sigue.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
