III del tiempo ordinario. Fiesta de la Palabra de Dios
Oración por la unidad de los cristianos. Recuerdo especial de las Iglesias de la Comunión anglicana.
Llegir més
III del tiempo ordinario. Fiesta de la Palabra de Dios
Oración por la unidad de los cristianos. Recuerdo especial de las Iglesias de la Comunión anglicana.
Primera Lectura
Jonàs 3,1-5.10
El Senyor, per segona vegada, va comunicar a Jonàs la seva paraula. Li digué:
-Vés a Nínive, la gran ciutat, i proclama-hi el missatge que t'indicaré.
Jonàs, tal com el Senyor li havia ordenat, va anar-se'n a Nínive. La ciutat de Nínive era immensa, tant que calien tres dies per a recórrer-la sencera. Jonàs començà a recórrer la ciutat. Va caminar tota una jornada cridant:
-D'aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda!
Els habitants de Nínive van fer cas de Déu; tots, rics i pobres, decidiren de proclamar un dejuni i es vestiren amb roba de sac. Déu va veure que de fet havien renunciat al seu mal camí. Llavors li va saber greu de fer-los el mal que havia anunciat, i se'n va desdir.
Salm responsorial
Salm 24 (25)
Antífona
Recorda’t, Senyor, del teu amor.
= A tu, Senyor, elevo la meva ànima. †
Déu meu, en tu confio: que no en tingui un desengany;
que els enemics no triomfin sobre mi.
- Els qui esperen en tu no s’enduran un desengany,
se l’enduran els qui t’abandonen per no res.
- Fes que conegui, Senyor, les teves rutes,
ensenya’m els teus camins.
= Encamina’m amb la teva veritat, instrueix-me, †
perquè tu ets el Déu que em salves.
Espero en tu a cada moment.
- Recorda’t, Senyor, de la teva tendresa
i de l’amor que has guardat des de sempre.
- No et recordis de les meves faltes
ni dels pecats que he comès de jove;
- recorda’t de mi pel teu amor,
per la teva bondat, Senyor.
- El Senyor, bondadós i recte,
mostra el bon camí als pecadors.
- Encamina els humils amb la seva justícia,
els ensenya el seu camí.
- El camí del Senyor és tot ell amor fidel
per als qui guarden el seu pacte d’aliança.
- Senyor, per amor del teu nom,
perdona la meva culpa, que és molt gran.
- Qui és l’home que venera el Senyor?
Ell li mostrarà el camí que ha de seguir.
- Cada nit reposarà feliç,
els seus descendents posseiran la terra.
- El Senyor es revela als qui el veneren,
els fa conèixer la seva aliança.
- Sempre tinc els ulls posats en el Senyor,
que allibera els meus peus del parany.
- Gira’t, apiada’t de mi,
que em trobo sol i desvalgut.
- Eixampla el meu cor oprimit,
treu-me de la meva aflicció.
- Mira que en sóc, d’infeliç i dissortat;
lleva’m tots els meus pecats.
- Mira si en tinc, d’enemics,
i com en són, de violents, els seus odis.
- Guarda la meva vida i allibera’m;
espero en tu, que no m’endugui un desengany.
- La rectitud i l’honradesa em salvaguarden,
perquè en tu tinc posada l’esperança.
- Déu meu, redimeix Israel
de tots els mals que l’afligeixen.
Segona Lectura
1a Corintis 7,29-31
Vull dir, germans, que el temps s'acaba. D'ara endavant, els qui tenen muller, que visquin com si no en tinguessin; els qui ploren, com si no ploressin; els qui estan contents, com si no ho estiguessin; els qui compren, com si no tinguessin res; els qui treuen profit d'aquest món, com si no en traguessin gens. Sapigueu que aquest món passa.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 1,14-20
Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia:
-S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.
Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué:
-Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.
Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir.
Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes, i tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu a la barca amb els jornalers i se n'anaren amb Jesús.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
La Palabra de Dios, de la que hoy se celebra la fiesta, es verdaderamente "nuestro pan cotidiano", como recitamos en la oración del Padre Nuestro, alimento de nuestros pensamientos y luz para nuestros pasos como los salmos nos hacen decir con frecuencia. Era lo que el Concilio Vaticano II deseaba: que la Biblia volviera a las manos de los fieles, de cada creyente en su propia lengua. En la pequeña iglesia de Sant'Egidio los dos altares -el de la Palabra de Dios con las biblias en diferentes lenguas, y el de los pobres con las numerosas cruces provenientes de lugares de dolor-, el uno frente al otro, nos recuerdan la fidelidad a estos dos cultos inseparables, a estos dos amores indispensables: el amor por la Biblia y el amor por los pobres. No es casualidad que el papa Francisco, además de la fiesta de la Palabra de Dios, haya instituido la fiesta de los Pobres que se celebra al final del año litúrgico, en el domingo que precede a la fiesta de Cristo, Rey del universo. Esta de la Palabra se celebra al inicio del tiempo ordinario, cuando la liturgia propone el inicio de la vida pública de Jesús con su predicación. La coincidencia con la semana de oración por la unidad de los cristianos hace subrayar al papa Francisco la primacía de la Palabra de Dios en la vida cristiana. Jesús comienza su predicación con las mismas palabras del Bautista, que había sido arrestado, palabras vinculadas a la larga tradición profética: "el reino de Dios está cerca; convertíos". La conversión comienza cuando la Palabra de Dios llega al corazón y lo cambia. Y empuja a quien la ha acogido a comenzar una nueva vida. Desde aquel día en la "Galilea de los gentiles" hasta hoy, la Palabra de Dios ha seguido comunicando la Buena Noticia del reino y reuniendo a su alrededor a hombres y mujeres de toda edad y cultura. Y ha hecho de todos un pueblo nuevo. Aquel lejano día a orillas del mar de Galilea fueron dos parejas de hermanos, Simón y Andrés, Santiago y Juan, las que acogieron la invitación. Y podríamos decir que la Palabra de Dios dio sus primeros frutos: ellos -escribe el evangelista- "al instante, dejando las redes, le siguieron". Es necesario que la Palabra de Dios recorra los caminos de los corazones de los hombres y las mujeres de este tiempo nuestro. Son muchos los que en este tiempo que se ha vuelto difícil esperan una palabra de esperanza y de consolación. Como aquellos cuatro, dejemos también nosotros de inmediato nuestras pequeñas redes, nuestros pequeños pensamientos, y dejémonos envolver por el sueño siempre grande de Jesús, que nos lleva mar adentro para echar las redes en el vasto mar del mundo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
