Oración por la unidad de los cristianos. Recuerdo especial de las comunidades cristianas de Europa y de las Américas. Llegir més
Oración por la unidad de los cristianos. Recuerdo especial de las comunidades cristianas de Europa y de las Américas.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 4,1-20
Jesús es posà altra vegada a ensenyar vora el llac. Però es reuní tanta gent entorn d'ell, que va haver de pujar en una barca. S'assegué, doncs, a la barca, dintre el llac, i la gent es quedà a terra, vora l'aigua. Ell els ensenyava moltes coses en paràboles. Tot instruint-los deia:
-Escolteu: Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se la van menjar. Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels. Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l'ofegaren, i no va donar fruit. Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u.
I deia:
-Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.
Quan Jesús s'hagué quedat sol, els qui eren al voltant d'ell juntament amb els Dotze li preguntaven sobre les paràboles. Ell els digué:
-A vosaltres, us és confiat el misteri del Regne de Déu; en canvi, als de fora, tot els arriba en paràboles, per tal que
"mirin, però no hi vegin;
escoltin, però no comprenguin,
no fos cas que es convertissin i fossin perdonats.
I afegí:
-Si no enteneu aquesta paràbola, com podreu entendre totes les altres? El sembrador sembra la paraula. Els uns són els d'arran del camí, on és sembrada la paraula; quan l'han escoltada, tot seguit ve Satanàs i s'enduu la paraula sembrada en ells. Els altres són els de la llavor sembrada en un terreny rocós; així que escolten la paraula, de seguida la reben amb alegria, però no tenen arrels dintre d'ells, són inconstants: tan bon punt la paraula els porta tribulacions o persecucions, sucumbeixen tot seguit. Els altres són els de la llavor sembrada enmig dels cards; aquests són els qui escolten la paraula, però les preocupacions d'aquest món, la seducció de les riqueses i les altres cobejances els envaeixen i arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. Els darrers són els de la llavor sembrada en terra bona; aquests escolten la paraula, l'acullen i donen fruit: uns el trenta, uns altres el seixanta, uns altres el cent per u.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El evangelista recoge en este capítulo varias parábolas. Es una forma típica con la que Jesús se dirigía a las multitudes. El lenguaje no es abstracto sino muy concreto, ligado a la vida cotidiana. Todos pueden comprenderlo, pero es indispensable estar atentos, es decir, un interés del corazón para poder captar en profundidad la sencillez de las imágenes. La primera parábola se encuentra entre las más conocidas e importantes del Evangelio. No por casualidad Jesús lo remarca desde la primera palabra que pronuncia: "Escuchad". Sí, la escucha es decisiva cuando se está delante de Jesús. Toda la parábola que Jesús narra está orientada a mostrar lo decisivo que es para los discípulos escuchar su palabra. Él la considera tan importante que dice a sus discípulos que si no la comprenden no podrán comprender tampoco las demás. Jesús habla de la siembra de la Palabra de Dios en el corazón de los hombres. Lo que impresiona sobre todo en esta narración es la generosidad del sembrador que esparce la semilla en todos lados y en gran cantidad, aunque se encuentre ante terrenos duros y poco acogedores. Es evidente el contraste entre la generosidad del sembrador y la falta de acogida de la tierra. En todo caso, la falta de éxito no desanima al sembrador: él sigue saliendo a sembrar. Los diferentes campos no son, sin embargo, diferentes categorías de personas, sino que es cada uno de nosotros en los diferentes momentos y formas con que escuchamos el Evangelio. A veces nuestro corazón es como el camino, verdaderamente duro e impenetrable. Otras veces nuestro corazón está como sobrepasado por las preocupaciones por nosotros mismos y, aunque escuchemos el Evangelio, las agitaciones lo ahogan como los abrojos ahogan la semilla que brota. Otras veces estamos más atentos y dispuestos a acoger la Palabra de Dios. Entonces vienen los frutos de amor, de bien, de misericordia y de solidaridad. La semilla es siempre algo pequeño, como el Evangelio, y necesita ser acogida con disponibilidad.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
