Fiesta de San Matías, apóstol. Llegir més
Fiesta de San Matías, apóstol.
Lectura de la Paraula de D?u
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Fets dels Apòstols 1,21-26
Cal, doncs, que sigui amb nosaltres testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, un d'aquests homes que ens acompanyaren durant tot el temps que ell visqué entre nosaltres, des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut d'enmig nostre cap al cel.
En van proposar dos: Josep, l'anomenat Barsabàs, que duia el sobrenom de Just, i Maties. Llavors pregaren així:
"Senyor, tu coneixes el cor de tots; fes-nos veure quin d'aquests dos has escollit per a ocupar el lloc d'aquell ministeri apostòlic que Judes abandonà per anar-se'n al lloc que li corresponia."
Ho van fer a sorts, i la sort recaigué sobre Maties, que fou agregat als onze apòstols.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Hoy recordamos al apóstol Matías. Fue elegido inmediatamente después de la ascensión de Jesús al cielo para recomponer el número de doce, correspondiente a las doce tribus de Israel, es decir, a todo el pueblo elegido. Aquel número evocaba un ansia de totalidad y la visión de la universalidad de la salvación que fue la preocupación más urgente de la primera comunidad cristiana. No se podía ni atenuar ni, aún menos, eliminar la tensión hacia la universalidad de la salvación. La traición de Judas no podía retener esta visión universal que se encuentra en el corazón del Evangelio. Para Jesús, todos los hombres y todas las mujeres de todos los pueblos y todas las tierras tienen derecho a recibir el anuncio de la salvación. La Iglesia recibió esta vocación de comunicar el Evangelio hasta los confines de la Tierra. Había que elegir al "duodécimo" apóstol: ningún pueblo, ninguna nación, ninguna persona es extraña al amor y a la preocupación de la Iglesia. No se trataba de elegir a una persona cualquiera. Fijaron de inmediato el criterio: el elegido debía haber vivido con Jesús, debía haberle escuchado, visto, tocado, seguido; en definitiva, debía ser un verdadero testigo. La tradición, de hecho, sitúa a Matías como uno de los setenta y dos discípulos de Jesús. En el prefacio de la liturgia ambrosiana se canta: "Para que el número de apóstoles fuera completo, dirigiste una mirada especial de amor sobre Matías, que ya se había iniciado en el seguimiento y en los misterios de tu Cristo. Su voz se sumó a la de los otros once testigos del Señor y llevó al mundo el anuncio de que Jesús de Nazaret había resucitado verdaderamente y se había abierto el reino de los cielos para los hombres". En Matías podemos descubrir el nombre de los discípulos de todos los tiempos. A todos los discípulos se les confía el cuidado de la comunidad.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
