Lectura de la Paraula de D?u
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Marc 10,13-16
Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué:
-Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. En veritat us ho dic: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas.
I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Este episodio tiene lugar durante una de las paradas del viaje de Jesús a Jerusalén. Era costumbre presentar niños a los rabinos para que los bendijesen imponiéndoles las manos. Lo mismo sucede con Jesús, y probablemente los discípulos los rechazaron al verlos llegar, les alejaron. Pero Jesús los reprende porque los quiere cerca de él. ?Y cómo no pensar en los millones de niños de nuestro mundo que no saben adónde ir y son explotados? ?En los muchos niños migrantes separados de sus padres por leyes injustas y crueles contra los extranjeros? Por ello, quienes se ponen a su lado para ayudarles, educarles, defenderles, recibirán sin duda una gran recompensa. Y cuando Jesús dice: "El que no reciba el reino de Dios como niño, no entrará en él", propone una enseñanza central en la vida del discípulo. Varias veces en los Evangelios se repite este concepto. El discípulo es ante todo un niño que lo recibe todo del Padre y depende de él en todo. Este es el tema de la primera bienaventuranza del sermón de la montaña: "Bienaventurados los pobres de espíritu, porque de ellos es el reino de los cielos". Los pobres de espíritu son los humildes, los que se hacen hijos ante Dios para depender de él y se consideran siempre hijos amados por el Padre que han "recibido un espíritu de hijos adoptivos que nos hace exclamar: ¡Abbá, Padre!" (Rm 8,15).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
