Recuerdo de san Agustín de Canterbury (+ 605 ca.), obispo, padre de la Iglesia inglesa. Llegir més
Recuerdo de san Agustín de Canterbury (+ 605 ca.), obispo, padre de la Iglesia inglesa.
Lectura de la Paraula de D?u
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Marc 10,17-27
Quan es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà:
-Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué:
-Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare.
Ell li va dir:
-Mestre, tot això ho he complert des de jove.
Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué:
-Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.
En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.
Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles:
-Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!
Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir:
-Fills meus, que n'és, de difícil, entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.
Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres:
-Si és així, qui pot salvar-se?
Jesús se'ls mirà i digué:
-Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Esta página del Evangelio es una de las que más han marcado la vida de muchos hombres y mujeres que se han puesto en camino para seguir a Jesús. Es una palabra que también resuena con fuerza en nuestra generación. Son muchos los que "corren" hacia alguien que pueda dar la felicidad o que sepa mostrar el camino. Y a menudo es una carrera que termina en el desierto o, peor aún, en el fondo de los barrancos. El hombre del que habla el Evangelio termina esa carrera arrodillándose ante Jesús. Le llama "bueno"; pero Jesús le corrige: "?Por qué me llamas bueno? Nadie es bueno sino solo Dios". Con esta respuesta, que puede parecernos exagerada, Jesús ridiculiza la pretensión que todos tenemos de sentirnos bien en conciencia, de sentirnos bien. En realidad, es una excusa para no cambiar nuestro corazón y nuestra vida. Incluso el fariseo se sintió bien y correcto cuando fue a orar al templo, pero se fue a casa como había llegado, sin ser perdonado por Dios. El hombre sí había guardado los mandamientos. Y podía sentirse bien. Pero el problema del creyente no es sentirse bien, sino seguir al Señor con humildad y decisión. Cada día, Jesús sigue "fijando con amor su mirada" en nosotros para que no retengamos las muchas riquezas acumuladas, que lastran nuestra vida y frenan nuestro seguimiento del Evangelio. Aquel hombre, escogiendo por sus riquezas, se fue triste. En efecto, la tristeza es a menudo consecuencia del egoísmo. La verdadera vocación del discípulo es seguir a Jesús, ir tras él y vivir como él vive. Y para seguirle, nuestra vida no puede estar atada a otras riquezas.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
